L’autoodi

El judici per corrupció contra l’expresidenta del Parlament, Laura Borràs, i la investigació oberta per la Fiscalia sobre els suborns del Barça al vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres, José María Enríquez Negreira, marquen el punt més baix de la història de Catalunya, des de la mort del dictador Francisco Franco, fa gairebé 50 anys. Tot el “relat” que s’ha construït i se’ns ha venut, en les últimes dècades, sobre les suposades “bondats”, el “prestigi” i la “superioritat” dels catalans se n’ha anat en orris aquest mes de febrer de l’any 2023.

Podríem afegir-hi el descobriment dels escandalosos pagaments, excessius i injustificats, fets per l’expresident del Parlament, Ernest Benach. O el manteniment de les falses dietes –exemptes de tributació de l’IRPF- que encara cobren els 135 diputats catalans. Això, en un context de “blanqueig” de la imatge pública de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, de qui consta que –a més de tolerar les barrabassades d’alguns dels seus fills-, entre els anys 2000-10, va ser titular del compte 63810 del banc andorrà Andbank, on hi tenia 2 milions d’euros.

Des de l’any 1980, quan Jordi Pujol esdevé president de Catalunya, s’han destapat gravíssims casos de corrupció (CARIC, Cullell, Loteries, Casinos, De la Rosa, Millet, 3%…). Però aquests atemptats a la moral i a l’ètica democràtica es van intentar camuflar amb els resultats de l’“obra de govern” (minitransvasament de l’Ebre, TV3, Mossos, autopistes i túnels de peatge…) i amb l’apel·lació a la pàtria catalana, a la senyera i a la catalanofòbia dels espanyols.

Aquest victimisme permanent, unit a un control i direcció fèrria dels mitjans de comunicació catalans, expliquen que Jordi Pujol es mantingués durant 23 anys al poder. Això i la complicitat dels aleshores màxims poders institucionals de Madrid –el rei Juan Carlos I i els presidents Felipe González i José María Aznar-, que no van dubtar a tallar l’acció de la justícia contra la corrupció que anegava Catalunya (l’“oasi català”, n’hi deien).

Després dels dos tripartits i després del fracàs del nou Estatut, Artur Mas –representant de la Convergència més podrida- va tornar a la Generalitat per la porta gran, amb el suport del PP. Com a venjança per la “decapitació” d’Oriol Pujol –hereu de la dinastia, destinat a ser Molt Honorable president algun dia-, obligat a dimitir per l’escàndol de les ITV, Jordi Pujol va posar en marxa l’any 2012 el procés independentista.

Durant aquests últims deu anys, Catalunya ha viscut sacsejada per un terratrèmol permanent, que va tenir el seu moment més crític la tardor del 2017. Els resultats han estat devastadors pel conjunt de la societat catalana -independentistes i no independentistes-, que ha patit profundes ferides internes.

La derrota del procés ha estat total i inapel·lable, com no podia ser d’altra manera en un Estat com l’Espanya constitucional, que forma part de la Unió Europea i de l’OTAN. Els indults, atorgats pel president Pedro Sánchez, han ajudat a restablir la normalitat i Carles Puigdemont sap que, amb “baraka”, el seu destí passa per marxar a viure discretament amb la seva família a Romania.

L’imaginari de la Catalunya pujolista tenia quatre pilars -Montserrat, Barça, Palau de la Música i TV3- i una consigna: “La feina ben feta no té fronteres, la feina mal feta no té futur”. Aquests quatre pilars s’han esfondrat: Montserrat, després dels escàndols d’homosexualitat i pederàstia que han tacat la comunitat benedictina; el Barça, per l’inadmissible suborn a l’àrbitre José María Enríquez Negreira, que destruirà la reputació del club per sempre més; el Palau de la Música, pel saqueig de Fèlix Millet i Jordi Montull i per la corrupció de Convergència; i TV3, per haver comès el “sacrilegi” d’haver emès un reportatge sobre les grans famílies de la burgesia catalana que es van enriquir amb el tràfic d’esclaus.

Aquesta “baixada als inferns” d’una determinada Catalunya, que tenia l’ambició i la voluntat d’esdevenir hegemònica i eterna, ha tocat fons amb el judici de Laura Borràs. Ho tenia tot per ser la perfecta dona pujolista: defensora a ultrança del català i de la literatura catalana, casada amb un metge de bona família d’Igualada, professora de la Universitat Oberta de Catalunya, independentista arrauxada, diputada de Junts, consellera de Cultura i presidenta del Parlament. Fins que els Mossos van trobar els mails que s’intercanviava amb Isaías Herrero.

Necessitem passar pàgina. Podem ser indulgents amb el pujolisme, però sempre que condemnem rotundament el seu gran pecat: la corrupció. En això no podem transigir de cap manera, perquè és l’origen de tots els mals que afecten Catalunya.

Els qui ens hem jugat la nostra carrera i la nostra credibilitat professional en la lluita contra la xacra de la corrupció ens han acusat de tenir “autoodi” cap a Catalunya. La mateixa crítica que ara han rebut els autors del reportatge “Negrers. La Catalunya esclavista”, emès pel programa “Sense ficció” de TV3”.

Exigir un país net, sense xanxullos, sense nepotisme, sense malbaratament dels diners públics i sense trampes, no és tenir “autoodi”. Reclamar que el Parlament de Catalunya, com a màxima institució d’autogovern,  ha de ser exemplar, i no una cova d’aprofitats i de penques, no és tenir “autoodi”.

La catalanitat i el catalanisme comencen perquè Laura Borràs admeti els seus errors –els testimonis i les proves del judici són concloents- i abandoni tot seguit l’activitat política. La catalanitat i el catalanisme passen perquè Joan Laporta demani perdó públicament pel cas José María Enríquez Negreira, en nom propi i del club, i n’assumeixi totes les conseqüències que se’n derivin.

No tenim “autoodi” els qui posem el dit a la nafra. Al contrari: em sento orgullós de pertànyer a un poble amb una història mil·lenària, plena, sí, de pàgines brillants i de personatges dignes d’admiració i per això mateix em revolta que el bon nom de Catalunya sigui embrutat i utilitzat per corruptes sense escrúpols.