Margarita Rivière, un dels nostres

Margarita Rivière simbolitza, per mi, com ha estat el periodisme a Catalunya durant decennis. Estava en el bàndol equivocat segons el pujolisme dominant. Veia les coses tal com eren i la frustrava veure com el nacionalisme conservador dominant durant tant anys les tergiversava. Pertanyia a aquell grup de periodistes crítics que feien nosa al establishment català, el de les subvencions als mitjans afins i les col·locacions a Catalunya Ràdio, TV3, l’Avui o els gabinets de comunicació de les conselleries.

Aquest establishment, transmutat des de fa uns anys en independentista, ha ignorat que l’ajuntament de Barcelona ha posat el seu nom a una plaça. No li han agraït ni tan sols que posés en marxa el servei de notícies en català de l’agència EFE quan va ser nomenada directora de la delegació a Catalunya. No era dels seus. El passat divendres es va inaugurar al barri de les Corts. A la placa que presideix la plaça s’hi diu que era “periodista i escriptora”. De llibres seus en vaig llegir pocs. En canvi, de les prop de sis-centes entrevistes que va publicar a La Vanguardia me’n vaig empassar un munt.

Entre els llibres seus que vaig llegir hi ha ‘Clave K’. El va publicar Icària Editorial el 2015 després que durant uns quinze anys cap editorial s’atrevís a fer-ho. Dibuixava la Catalunya dels anys noranta, el periodisme que s’hi feia i els polítics que la representaven i dirigien. I ho feia amb noms falsos o amb lletres com la K que dona títol al llibre. La K era Jordi Pujol. La meva memòria lamentable em diu que la Rivière (com li dèiem tots, o molts) em va enviar un pdf de ‘Clave K’ abans de la seva publicació. Vaig riure molt i em vaig entretenir força identificant els personatges, o intentant-ho.

Del que sí se’n recorda la meva memòria és de l’última entrevista que li vaig fer. Vaig anar a casa seva, a prop de la plaça que ara duu el seu nom, i em va atendre connectada a una màquina d’oxigen que necessitava per respirar. Enric Català va poder fer-li fotos sense el tub d’oxigen al nas perquè va accedir a treure-se’l uns minuts. Era octubre de 2014, mig any abans que ens deixés. L’entrevista la va publicar eldiario.es/catalunyaplural i la vam titular: “Als periodistes que no estàvem amb els nacionalistes ens deien que estàvem contra ells”. Vam destacar unes quantes frases: “La confessió de Pujol és un acte de supèrbia sublim”, “El 1984, hi va haver un setge al Parlament i el van anomenar patriotisme” i “Últimament he deixat de mirar TV3. Catalunya Ràdio poc i Catalunya Informació, de tant en quan i si no tinc una altra sortida”. Fa quasi set anys d’això.

En una entrevista publicada per l’agència EFE quatre dies abans de morir i publicada arran de la presentació de ‘Clave K’, deia: “la vida sense veure coses positives, no sé si val molt la pena”.

No era dels seus. Dels meus, sí.