Els amics són aquest grup de persones que ens volen “perquè sí”, amb les nostres virtuts i defectes, sense demanar res a canvi, i hi són sempre. L’amistat és sobretot lleialtat, gratitud i reciprocitat. Tinc amics des de fa quaranta, cinquanta o seixanta anys, de quan ens vam conèixer a la Universitat: Es diu aviat! Però ho considero una cosa veritablement extraordinària. De fet, és gairebé una vida sencera al llarg de la qual hem passat de ser joves a provectes, veient com el món canviava per complet, però mantenint-nos units malgrat el temps. Tants anys es diuen aviat, però es viuen a cada cabells blancs i a cada riure que hem compartit amb la memòria plena d’anècdotes.
Haver mantingut una amistat des de la Universitat durant tants anys vol dir que hem compartit el pas de la joventut a la maduresa, i per això a la saviesa. Ens vam conèixer a les aules, els claustres i els laboratoris, compartint llibres, investigació i somnis que llavors semblaven llunyans. Tot i que els quaderns es van tancar fa molt, la nostra història continua oberta i sabem que continuar sent amics és bàsic. Avui, tants anys després ja no hi ha exàmens per aprovar ni classes on arribar tard, però ens queda el millor: la graduació de tota una vida compartida. Una amistat que neix a la Universitat i perdura durant tants anys deixa de ser un sentiment simple per convertir-se en una raó de ser.
Sent octogenari, he comprès que la identitat no és allò que un construeix sol, sinó allò que es reflecteix en els qui ens acompanyen i ens ajuden a descobrir qui som. El temps sol ser un riu que ho arrossega tot, però no s’ha endut la nostra amistat i això és l’argument més sòlid que tinc per creure que la vida ha valgut la pena. L’amistat és la nostra petita victòria contra l’oblit i la prova que, davant de la fugacitat del món, els vincles afectius romanen. Com que som amics, no només compartim records: hem creat un món que existeix quan estem junts. Nosaltres entrem a la universitat buscant respostes als llibres, però la veritat la trobem en el temps que passem junts. Després de tants anys, la nostra amistat és un acte de resistència; és la prova que alguna cosa pot ser duradora en un món que tot ho rebutja.
Avui jo proclamo amb senzillesa, però amb orgull: “Per als meus amics, perquè m’estimen”. Però en aquesta senzillesa s’amaga una veritat ontològica: existeixo perquè em recorden, soc qui soc perquè ells em nomenen, i el temps ha fet que el seu afecte ha servit d’àncora. Gràcies per ser el meu mirall, la meva memòria i la meva llar en aquest llarg viatge. Gràcies per estimar-me, perquè aquest afecte és la prova que la meva vida ha tingut un sentit compartit.
Un dels temes més fascinants de psicologia i filosofia és l’evolució de la identitat personal a través del temps. En el context d’una amistat de mes de 60 anys, aquest concepte deixa de ser una teoria per convertir-se en una realitat palpable en mirar els ulls dels meus amics. Podem aprofundir en aquesta evolució des de tres angles diferents. Biològicament, no queda ni una cèl·lula dels joves que es van conèixer a la Universitat. Les nostres idees, responsabilitats i cossos han canviat totalment. Però allò que ens manté units no és la matèria, sinó la història compartida. Alguns pensadors suggereixen que la vellesa no ens fa persones diferents, sinó que “ens fa més nosaltres mateixos”, ja que elimina allò superflu i deixa allò essencial. El miracle de la nostra amistat és que, encara que ja no som els mateixos, mai no hem deixat de ser nosaltres.
