I de les mestres, és clar. Com en qualsevol conflicte que s’allarga, l’administració, sigui la que sigui, acaba per demanar responsabilitat al col·lectiu, sigui el que sigui. Una paraula que també acaba per significar ja n’hi ha prou; us hem donat més diners, i no hi ha res més a fer. Malgrat tot, aquest, en l’ensenyament, continua; i ho fa encara amb més força, sense signes de cansament aparent, perquè, per si no ho saben, el professorat està fins als nassos.
Això és perquè, malgrat que alguns mitjans ens ho vulguin plantejar com un conflicte salarial o de reivindicació de baixada de ràtios, la cosa és molt més complexa. No ja per les retallades bestials que es van patir amb el govern de Convergència i Unió el 2012, sinó perquè no hi ha hagut una adequació a noves realitats dins l’escola i, diguem-ho clar, perquè des dels despatxos de la Generalitat han anat sortint ocurrències de tota mena que han arribat a les aules en forma d’imposició. Una obligatorietat que, a més, assenyalava i menyspreava al professorat que gosava criticar-les, com, per exemple, la implantació dels ordinadors amb aquella mena de tauletes on era fàcil perdre vista. Alguna empresa es va fer rica obligant les famílies a comprar-los. Imagino que també algun conseller o familiar de conseller o tècnic o familiar de tècnic… Aquelles eines inútils romanen als armaris de casa o directament a les escombraries.
I així, tot. Una idea rere altra que ha acabat per exasperar un professorat fart de pedaços, de burocràcia, d’una falsa autonomia de centre que ha esdevingut un caos que, com diuen ara, cal afrontar amb un canvi estructural. És clar que cal abordar les necessitats més imperioses, com ara la diversitat a l’aula i la creació de més aules d’acollida pels alumnes que venen durant el curs; també uniformar els aprenentatges. No és gaire normal que en un poble o ciutat on hi hagi dos instituts, cadascú tingui programacions diferents, a vegades contraposades.
Per aquelles persones que no ho sàpiguen, la professionalitat del professorat està fora de qualsevol dubte. Si s’ha funcionat amb dificultats fins ara, és precisament perquè hem donat allò i més, hem assumit tutories, més hores de feina, colònies, sortides extraescolars, reunions i més reunions, paperassa inútil i mil i un cursets de capacitacions diverses. Puc afirmar, perquè així ho he viscut, que hem fet tot l’impossible perquè l’alumnat notés el mínim possible l’atac directe de l’administració.
Malgrat tot, el Departament d’Educació ha jugat brut. En primer lloc, signant un acord salarial amb els sindicats minoritaris; en segon lloc, per fer-ho sense la intervenció directa de la consellera, com d’amagat; en tercer lloc, per, en plena negociació, signar un augment salarial desorbitat amb els Mossos d’Esquadra i (això ja va ser el súmmum) enviar-los a diferents centres educatius, assenyalant-los i estigmatitzant-los. N’hi ha més. Quan els mestres, de manera majoritària, decideixen deixar de fer colònies, salten totes les alarmes al Departament. La resposta, cinquanta euros per nit, una almoina per tapar-los la boca.
Tot s’ha fet malament en aquesta gestió. La Generalitat, intentant no assumir les demandes enquistades dels docents i no abordant la problemàtica real; el professorat, segurament portant a límits no desitjats les seves reivindicacions. Tot plegat, ara sembla que tot es recondueix demanant que siguin tots els afectats, també les famílies, les que seguin en una mateixa taula i comencin, d’una vegada per totes, a posar fil a l’agulla i, ara sí, començar la casa per la cimentació, per la base, acabant amb adhesius que no serveixen per a res.
I sí, estic d’acord que els mestres i les mestres tenen la culpa. Però la culpa de no haver-se rebotat abans, de no haver cridat contra els xantatges abans, de no haver sortit al carrer per denunciar el que està passant a les escoles. Tenen la culpa per haver pensat més en l’alumnat que en ells mateixos, segur que perquè no s’adonessin de la crua realitat. Tenen la culpa, sí, però ara el camí ja l’han agafat. L’important és no defallir, convertir aquesta onada reivindicativa en un acord real de canvi d’estructura on l’educació sigui realment el pal de paller de la nostra societat. No us conformeu amb quatre euros perquè intentaran comprar-vos amb això. I, com tot sabem, no es tracta de diners. No només de diners. Qui ho vulgui entendre, que ho entengui.
