Hi ha polítics que diuen que l’expressió “justícia social” els fa por. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, diu que és “un invent de l’esquerra” que promou “la cultura de l’enveja”. El president argentí, Javier Milei, va dir, fa uns dies, a Madrid, que la justícia social “sempre és injusta” i va afegir que “obrir la porta al socialisme és invitar la mort”. Jo no presideixo cap comunitat autònoma ni cap país però penso tot el contrari: si volem unes societats més justes hem d’aconseguir que la justícia social s’escampi com més, millor. Cal repartir la riquesa entre les persones i entre els països. Per mi, el socialisme no és la mort sinó l’esperança i voler que s’escurci el màxim possible el desequilibri de qualitat de vida entre rics i pobres no és “cultura de l’enveja” sinó una obligació de la humanitat.
Paral·lelament als esforços polítics per apropar-nos a aquesta justícia social s’ha d’avançar també en la consecució d’una societat més fraternal, on les persones ens veiem les unes a les altres com col·legues, no com adversaris. La cultura que cal combatre és la de l’odi, la de buscar enemics als quals carregar la responsabilitat de tot allò que no ens agrada, ens fa patir o ens complica la vida.
Fa uns dies vaig acompanyar una amiga a una visita que el seu fill havia de fer a l’Hospital de Sant Joan de Déu. La meva amiga té parkinson, amb les dificultats que implica per la seva mobilitat i control muscular. El nen és autista i va al seu aire, no s’està quiet i no respon quan li parles. Vam agafar diversos autobusos i en els trajectes va donar algun cop als viatgers. La resposta immediata de les persones amb les que topava o que veien com s’estirava als seients o a la part del darrera de l’autobús era de recriminar-li el comportament. Alguns responsabilitzaven la mare, que no el podia contenir, d’educar-lo malament. Calia explicar-los les condicions de tots dos perquè rectifiquessin. No sempre hi va haver temps per explicar-los el comportament del nen.
Se’t parteix el cor, clar, quan veus aquests incidents, que per la meva amiga i el seu fill són el seu dia a dia habitual. Perquè no pensem una mica en les possibles causes d’un comportament que ens molesta o desagrada abans de llençar insults o bronques? Tenim massa sovint a punt d’activar la màquina de rondinar. Perquè no carreguem més la màquina d’estimar, escoltar, entendre, ajudar? El nen s’arraulia sovint junt a persones que seien al seu costat. Una dona va mantenir un gran somriure carinyós tot el temps que va tenir el cap del nen descansant sobre el seu braç.
Necessitem que la justícia social s’obri camí a tot arreu i que la fraternitat entri al cap i el cor de tothom. Escampant l’odi potser es guanyen presidències i eleccions però es perd la tendresa i la solidaritat que dona sentit de debò al fet de ser vius.
