Els informes PISA, que avaluen l’estat del nostre sistema educatiu, han donat uns resultats força negatius, que alguns no s’esperaven. La veritat és que feia temps que se sabia que les polítiques educatives del nostre Departament d’Educació durant els últims anys, no funcionaven. Les queixes dels sindicats, amb vagues incloses, de molts professionals, d’alguns analistes i de moltes famílies, ho feien evident, però el Departament, curiosament, no se n’havia assabentat.
De tot el que està passant a l’educació a Catalunya, hi ha un aspecte que a mi em sembla molt important i que no se’n parla suficient: el malestar docent, a causa del menyspreu al professorat. Un menyspreu que es manifesta amb protestes, desànim, estrès, malestar, deserció, i una gran desil·lusió. I si, a més, des de l’Administració, els mitjans de comunicació i les famílies, se sent menyspreat, és encara més difícil treballar amb ganes i il·lusió.
El menyspreu del Departament és un dels més importants, ja que se suposa que hauria de cuidar els seus treballadors i treballadores. I no ho fa. No ho fa perquè no escolta, no fa cas, no es fa càrrec de les dificultats que molts docents troben a les seves aules, perquè imposa horaris sense sentit, redacta currículums impossibles d’entendre, carrega amb una burocràcia absurda, imposa metodologies que no funcionen i, finalment, quan els resultats són dolents, li dona la culpa aquest mateix professorat que fa temps anava avisant de com estaven les coses.
Tenim, malauradament, un sistema educatiu totalment segregat, una doble xarxa que fa que l’alumnat es concentri per classe social en uns mateixos centres i això implica que hi ha un munt de centres públics d’“alta complexitat” on es concentra l’alumnat amb més dificultats, socials, econòmiques, culturals i psicològiques, el que, donat l’alt nombre d’alumnes per aula, fa dificilíssim que el professorat pugui fer bé la seva feina. I això crea malestar i frustració.
Entre les moltes imposicions del Departament, podem parlar de la seva dèria per” les pantalles”. Diners i diners per comprar aparells que ningú ha demanat i que cada cop està més clar que la seva utilitat és molt limitada pel que fa a un millor aprenentatge. Una altra de les imposicions són un grapat de “metodologies” que, en molts cassos, impliquen un augment substancial de feina i uns molt mals resultats. O sigui, fer treballar més en actuacions que el mateix professorat està veient que no funcionen és un altre menyspreu i una font de malestar. Podríem parlar de “l’aprenentatge per competències”, de l’“aprenentatge per projectes” (que no té res d’innovador i fa molt temps se sabia que no funcionava), d’un aprenentatge de les matemàtiques (Innovamat) que ha obligat el professorat a abandonar tot el que feien (i funcionava) per una tècnica que no saben ben bé com funciona i que les famílies no entenen gens.
Tot això ha estat possible gràcies a un Decret de direccions i un Decret de plantilles, que ha tancat la boca a una part molt important del professorat, sobretot el que era interí o ocupava una plaça “a dit”, i el seu lloc de treball depenia de la voluntat de la direcció. Donar aquest poder a les direccions ha estat un dels errors més grans del Departament, perquè això ha degradat la funció del professorat, ha limitat la seva capacitat de participar en les decisions del centre, ha destruït la democràcia , ha obligat els docents a competir i ha obert la porta a prevaricacions, injustícies i equivocacions. I, evidentment, ha creat un gran malestar.
I, finalment, resulta que ara els docents “no han d’ensenyar”, han “d’acompanyar” i, sobretot han de vetllar “per la salut emocional” del seu alumnat. O sigui, que els hi estan dient que ja no han de fer de mestres, ensenyant el seu alumnat, sinó que han de fer de coaching, han de fer cursets d’autoajuda, de constel·lacions, de ioga… i de teràpies vàries, algunes terriblement dubtoses. No és això una manera de degradar la tasca dels docents? I, per tant, d’augmentar el seu malestar?
Cal que el Departament canviï el rumb de l’educació , cal retornar la dignitat a la funció docent i el respecte que es mereixen els seus treballadors i treballadores. Cal retornar el benestar i la il·lusió a les persones que es dediquen a formar i educar els nostres infants i joves. Només així tindrem una educació pública de qualitat.
