La sequera crònica que afecta els boscos catalans està provocant una transformació imparable. En declaracions a EL TRIANGLE, Paco Lloret, investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, considera que “la transformació que estan vivint els boscos és el resultat d’aquest període llarg de sequera i es tendeix a un context de més aridesa”. Fruit d’una manca d’aigua que ja no és puntual sinó crònica, “s’està veient que totes les espècies dels boscos són vulnerables”. Si bé hi ha espècies que aguanten millor la sequera, com podria ser el pi blanc, hi ha constància que al massís del Garraf s’està assecant, segons l’expert en boscos.
Els avets del Pirineu també estan experimentant episodis de mortalitat. En el cas de l’alzina, que és un arbre molt resistent, s’estan detectant defoliacions importants, tot i que seria l’espècie més resilient i tolerant a aquestes condicions d’aridesa i a aquesta tendència climàtica.
L’espècie que es mostra més vulnerables al context actual és el pi pinyoner, que no només es veu afectat per la sequera, sinó també per les plagues, accentuades per les altes temperatures. Segons Paco Lloret, hi ha exemplars molt afectats al Maresme i també a la zona de Collserola. És una espècie molt extensa en el nostre territori perquè s’han plantat molt a la Mediterrània, i fins i tot s’ha usat molt a Doñana.
En el cas del Parc Natural de Collserola, Joan Vilamú, cap del Servei de Medi Natural i Territori del parc, explica a EL TRIANGLE que fa anys que s’està veient la seva fragilitat. “En els darrers anys ja no hi ha hagut brots nous de pi pinyoner; alguns no han brotat en tot l’any; altres ja han començat a assecar fulles, branquillons i branques, per aquest ordre. Des de la part més extrema de l’arbre, com és la fulla, fins al tronc. En funció de la intensitat de la sequera, també estem veient que s’està assecant més o menys la part aèria de l’arbre. Si ara vinguessin pluges, alguns podrien rebrotar, però els pins no són rebrotadors, i un cop marquen que estan secs ja es poden donar per morts”. Per Joan Vilamú, “una bona part d’exemplars de pi pinyoner ens està desapareixent del parc”.
Davant d’aquest escenari, el cap del Servei de Medi Natural i Territori del Parc de Collserola deixa clar que vivim “una adaptació de la biodiversitat del parc, que provocarà un canvi d’espècies”. Segons afirma, “algunes desapareixeran o disminuiran la seva població, mentre que altres aniran agafant aquests espais. El que eren boscos d’arbres es poden acabar convertint en hàbitats arboris amb matollars i prats secs. Tendirem a formacions vegetals més baixes, i això és un canvi del paisatge”.
La situació constant de canvi al bosc és habitual, però hi ha períodes de més acceleració. Com relaten des del parc, “fa 35 o 40 anys, bona part de la superfície era una pineda de pi blanc, un continu amb un sotabosc desenvolupat amb alzinars, roures, arbustos i algunes altres espècies d’arbres acompanyants. Amb les ventades i nevades del 2010 ja van caure molts pins d’aquests, i el cicle natural de passar de pinedes a alzinars va passar de cop. La pineda, quan es perden els arbres adults, és molt difícil de tornar a recuperar, perquè els pins es reprodueixen per llavor, però les alzines i els roures ho fan tant per llavor com per rebrot. Per tant, quan cauen els pins grans, els costa més de sortir. Amb els incendis del 1994 o les ventades del 2010 ja es va produir una transformació del paisatge a petita i mitjana escala”. Ara es torna a viure un període de canvi important.
Fruit del moment de canvi, apareixen certs riscos que cal tenir en compte. Un d’ells és el risc d’incendi.
Joan Vilamú detalla que ara al parc “hi ha una colla d’arbres moribunds, secs o que acaben de morir”. En aquest moment, a causa de la situació d’aquests arbres, “hi ha un risc més elevat de velocitat de propagació de l’incendi”. Un altre risc a valorar són les plagues, afavorides per hàbitats més degradats, i també l’entrada d’espècies vegetals invasores, segons comenta l’expert.
La vulnerabilitat més gran de totes les espècies, a causa de la sequera crònica, també afecta la floració. Tot i que s’ha avançat a causa de les altes temperatures, “amb la sequera, hi ha menys floració en general”. De fet, els apicultors ja han alertat que la producció de mel ha baixat, fins ben bé una quarta part, perquè “no hi havia flors, no hi havia pol·len i les abelles no en tenien. No hi ha tanta producció de nèctar i això afecta la producció de mel”.
Quan la pluja registrada al parc s’ha reduït més de la meitat, passant d’una mitjana de 600 litres anuals a 300 des del 2021, no només creix la precarietat de la massa boscosa, sinó que les fonts d’aigua, famoses al parc gràcies a la gran presència de roca llicorella que permetia retenir molt l’aigua, gairebé s’han perdut. Segons Vilamú, Collserola es coneixia molt per les fonts, sempre s’ha parlat d’unes 250 fonts o fins i tot més, i “ara ens hem trobat que en els darrers dos anys, s’han assecat bona part de les fonts que encara rajaven”.
Pel catedràtic i expert en boscos Paco Lloret “cal acompanyar els boscos en la seva transformació, perquè som responsables del que s’ha fet. Revertir o aturar el canvi climàtic és el primer pas”. Cal mantenir la multifuncionalitat del bosc a llarg termini, perquè protegeixen els sòls; allotgen la biodiversitat; ens proveeixen de productes i ajuden a regular el clima, entre altres coses.
*Pots llegir l’article sencer al número 1566 de l’edició en paper d’El Triangle.
