Excés d’oblit, excés de perdó

L’any 1984 vaig participar en l’equip de premsa de Raimon Obiols, com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat. Veia els debats entre ell i Jordi Pujol i me’n feia creus de com els catalans podien preferir el nacionalista conservador a ell per presidir el país. Fa quaranta anys ja vaig descobrir que qui té la raó i els arguments més documentats i favorables als col·lectius més humils i vulnerables no té perquè guanyar necessàriament unes eleccions. D’exemples en tenim molts al llarg d’aquesta quaranta anys, a part dels 23 llargs que vam patir Pujol de president.

A Obiols cal seguir-lo pel que diu i per les referències que inclouen els seus articles i reflexions. D’un dels seus darrers escrits li manllevo la referència al filòsof francès Paul Ricoeur, a qui preocupava “l’inquietant espectacle que donen l’excés de memòria ací, l’excés d’oblit allà”. I l’ex-líder socialista destacava que Ricoeur proposava “enfront dels abusos de la memòria i de l’oblit” una “política de memòria justa”.

Hi dono voltes ara que tenim el debat entre dos col·lectius que aposten pel “ni oblit ni perdó” des de perspectives enfrontades. El “ni oblit ni perdó” el van encunyar els processistes independentistes en al·lusió a la repressió policial de les votacions al referèndum que es va fer l’octubre del 2017 per la independència de Catalunya. Però fa setmanes que també aposten pel “ni oblit ni perdó” els que, aquella tardor, van viure amb por i patiment les conseqüències de la decisió de la esquifida majoria parlamentària que va trepitjar l’Estatut i la Constitució que regulaven la convivència a Catalunya.

Uns no volen oblidar ni perdonar que els policies reprimissin a cops de porra la votació del referèndum. Els altres no volen oblidar ni perdonar que Catalunya es va convertir en un territori hostil que els rebutjava si no se sumaven al dictat de la majoria independentista.

I els dos grups assisteixen avui al debat sobre si diputats que representen el primer han de fer president del govern espanyol amb els seus vots un socialista que sintonitza amb el segon. Part dels membres del primer grup no volen sentir parlar del suport a un presidenciable que consideren representant d’un país opressor. No li perdonen que donés suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que va comportar la disolució del govern de la Generalitat.

Part dels membres del segon grup no volen que Pedro Sánchez sigui president amb els vots dels qui associen amb els polítics que els van ignorar i menysprear ara fa sis anys. No els perdonen el seu comportament. I no volen, per tant, que els perdonin, que els amnistiïn, els delictes que van cometre aleshores.

Què fer, doncs? Quina memòria ha de predominar? Es pot oblidar aquella etapa horrible i fer com si res no hagués passat? A partir de quin punt esdevé excessiu oblidar i perdonar?

Hi pensava dissabte quan desfilava per Barcelona amb les desenes de milers de persones que es manifestaven contra els bombardejos d’Israel a la franja de Gaza que han matat i continuen matant milers de civils. Segur que entre els manifestants hi havia partidaris dels dos bàndols catalans de “ni oblit ni perdó”. I pensava també que els palestins i israelians que estan patint les conseqüències d’aquesta guerra ho tenen infinitament més difícil que nosaltres per oblidar i perdonar.