Sempre resulta destacable l’esforç de la massa social del FC Barcelona en qualsevol direcció o àmbit que tingui com a finalitat millorar la comunicació amb la directiva, la interacció entre socis i l’aportació d’iniciatives a favor d’una participació més gran i de revitalitzar aquest sentit democràtic que tant s’ha degradat des que Joan Laporta és president. Res sorprenent de part d’algú que ja havia incomplert sistemàticament en el primer mandat els juraments de transparència, millors serveis i empatia amb els drets i necessitats dels propietaris del club. Davant l’espectacle franquista de l’assemblea de dissabte, els pocs socis sensibles i motivats que encara queden s’han topat amb la crua realitat d’una actitud tant supèrbia i distant que, després d’enviar a la junta una carta plantejant amablement un format mixt de convocatòria, telemàtica i presencial, i de rebre com a reacció una invitació per comentar la proposta a les oficines, ni un sol directiu es va presentar a la reunió, ni tan sols per saludar-los.
Jordi Medina, Joaquim Molins, Jaume Llopis, Josep Lidón, Josep Maria Mir i Lluís Sabatés, signants del burofax que a més prometia bel·ligerància zero i sotmetiment previ a la figura sobrenatural del president, van ser rebuts per una gamma d’executius en representació de diferents àrees com ara Maribel Meléndez, de l’equip financer; Pere Lluís Mellado, el terrible cap de l’àrea legal; Anna Aznar, del departament social encarregat de l’extermini; Joan Sentelles, com a xèrif de l’Espai Barça; i el compliance Sergi Atienza, sempre protector i condescendent amb les vel·leïtats del poder. Més que empleats del club, als quals abans se’ls suposava una elevada dignitat i sentit del servei als socis perquè tenien l’honor i el privilegi de treballar per al Barça, es diria que han esdevingut servidors exclusivament dels interessos del president, no sempre són coincidents amb els de la institució i dels socis.
Més dantesc encara va ser que per part de la junta, a més d’una absència covarda i pusil·lànime, l’ordre fos la de negar-los la més gran, entabanar-los i convèncer-los de les bondats de consolidar el format de sala virtual de compromissaris, incloses les limitacions i manipulacions dels seus drets fonamentals a opinar, preguntar, interpel·lar, debatre i votar en un clima d’absoluta i oberta llibertat. Per més servicial i atenta que fos aquesta mediocre delegació de les responsabilitats directives, enviar missatgers servils i representants de la cultura del nepotisme que ara mateix domina la vida del club només es pot entendre com un insult i una altra més que reprotxable manca de respecte.
Una befa afegida va ser la d’Elena Fort, la vicepresidenta institucional que s’havia compromès amb els socis a perfeccionar i polir uns estatuts que ella mateixa va qualificar de pesats i millorables democràticament amb una reforma anunciada fa més d’un any per a dur a terme abans d’aquesta assemblea. Fort no travessa el seu millor moment ni en l’àmbit directiu ni socialment per haver condescendit amb la postura masclista i impresentable de Laporta en la crisi Rubiales. Ara s’ha amagat una vegada més, a imatge del seu president, a l’hora de donar la cara davant dels que només demanen, o haurien d’exigir, l’estricte compliment dels estatuts, sobretot de la interpretació més favorable i clara de la normativa del mateix club i dels seus costums de celebrar assemblees presencials.
A més del president, aquell que abans presumia de ser imbatible en el cara a cara amb els socis, i d’Elena Fort, segurament avergonyida per liderar el rànquing d’incompliments, en aquesta cita haurien d’haver comparegut el vicepresident de l’àrea social, si és que encara existeix, el secretari Josep Cubells i el vicepresident econòmic Eduard Romeu, aquest per defensar l’argument del tot ridícul i incompetent de l’estalvi com a motiu principal per evitar l’assemblea en el format tradicional.
Fins i tot seria més creïble apel·lar a la covid, perquè el virus encara circula per aquí, que parapetar-se en una excusa sense sentit i ridícula. Fa dos anys, el juny i l’octubre del 2021, Laporta es va gastar el que va fer falta en la celebració de tres sessions d’assemblea presencial, una al Camp Nou a l’aire lliure i després doblet de l’ordinària a l’octubre: una sessió al Palau Blaugrana i una altra a l’Auditori 1899. El que van costar no va ser objecte de discussió ni de debat, malgrat tancar aquella temporada uns comptes amb 481 milions de pèrdues -rècord històric i mundial- que, tanmateix, no van anar acompanyats de cap pla de reajustament ni estalvi. Era, segons les paraules del president Laporta, quan el Barça «estava a l’UCI».
Ara, en canvi, s’aferra a una situació econòmica que «li hem donat la volta», com va repetint amb petulància el vicepresident econòmic Eduard Romeu, que no es cansa de congratular-se per haver obtingut les millors ràtios d’ingrés de la història moderna i d’haver tancat amb 303 milions de beneficis després d’haver deixat enrere el pitjor i més fosc de l’herència. Defensar la paròdia d’una assemblea telemàtica a causa de la precarietat i l’estalvi sona a una altra presa de pèl pròpia del laportisme més evolucionat i també barroer.
El més trist potser és, després de tot, que a més de ser ignorats i tractats com a clients per executius secundaris mentre la junta continua menjant a Via Veneto, els mateixos socis que demanaven l’assemblea mixta sortissin de la reunió mig conformes i resignats a no lluitar per una assemblea digna amb una justificació encara pitjor: per no semblar oposició ni ser confosos amb agitadors a qui, en el fons, l’únic que els mou és una ambició electoralista. Aquest mateix col·lectiu, amalgamat i plural en principi, no ho és tant quan el soci Ignasi Payeras, per subscriure una denúncia a la comissió de disciplina per l’escàndol del finançament de l’Espai Barça, ha estat bandejat i aïllat del grup.
