Com en la celebrada novel·la de Gabriel García Márquez, la d’Alberto Núñez Feijóo era la crònica d’una mort anunciada. Això no obstant, mai es pot dir blat, i si no que li ho preguntin al socialista Rafael Simancas, que va veure com se li escapava la presidència de la Comunitat de Madrid gràcies a l’abstenció de dos trànsfugues -l’anomenat tamayazo, pel cognom d’un dels dos implicats-. Així, tot i saber que el candidat del PP no tenia els vots necessaris, quan el diputat del PSOE per Terol, Herminio Rufino Sancho Íñiguez, va respondre sí a la investidura de Fejóo, a més d’un se li va glaçar l’ànim. Conscient de la magnitud de la tragèdia, el socialista va corregir de pressa. Diu que tot va ser fruit d’un error: va votar sí després que la secretària segona de la Mesa del Congrés, Isaura Leal, s’equivoqués en llegir el seu primer cognom, ja que en lloc de Sancho va dir Sánchez. L’embolic es va deure al fet que la seva afirmació inicial era en resposta al seu nom, no al seu vot (?).
Després, l’alcalde, agricultor i ramader de Mezquita de Jarque, localitat de les Conques Mineres ubicada al nord de la província aragonesa que no supera els cent habitants, va voler deixar clar la seva fidelitat a Pedro Sánchez definint-se com a “socialista convençut” -no ho són Felipe González i Alfonso Guerra potser?-, i ha avançat que si arriba el moment de pronunciar-se sobre una amnistia “votaré el que hagi de votar”. “Avançar és progrés”, ha conclòs.
Veurem si arriba el moment que citava Sancho en acabada la primera sessió per investir Feijóo. De moment, el que està clar és que el popular no serà president d’Espanya, almenys de moment. La pilota és ara a la teulada de l’actual president en funcions. Companys d’ofici s’aventuren a vaticinar l’èxit o el fracàs de Sánchez en aquest intent de prorrogar el seu mandat. Tot i que aritmèticament ara sí que és possible, jo no m’atreveixo a profetitzar. En darrera instància, sembla que tot dependrà de Carles Puigdemont, i això ho fa tot poc endevinable. Veurem si el que Sánchez li pugui donar a canvi li compensa o prefereix aventurar-se a una repetició electoral. El desgast republicà li pot ser temptador, llàstima, això no obstant, que també coincideix amb la depressió independentista en general.
Més que covard, el silenci de Sánchez va ser prudent. Davant la possibilitat d’un avançament electoral no va voler mostrar les seves cartes. Si no arriben a un acord, dirà que no va transigir a les demandes independentistes. El socialista va optar per la carta hooligan amb el diputat val·lisoletà Óscar Puente. Un Rafael Hernando socialista que va crispar, si més no, els ànims de Feijóo. Així, va poder espantar del debat el monopoli de l’amnistia, que sembla ser, tot i la darrera bravata del referèndum, el desllorigador de la investidura. Almenys, per Herminio Rufino Sancho Íñiguez no cal patir. Votarà el que hagi de votar. I “avançar és progrés”, afegia.
