L’expresident del govern espanyol, José María Aznar, ha despertat com el de Monterroso i ha posat el crit al cel per la presumpta amnistia que el govern de Pedro Sánchez pot concedir als relacionats amb el procés, entre ells, Carles Puigdemont, a canvi de la seva investidura. “El que està en marxa és una operació de desmantellament de la Constitució”, diu. No és només la Constitució la que estaria en risc, afegeix, sinó la mateixa continuïtat d’Espanya com a nació. Per frenar l’afront, proposa una rebel·lió nacional que lluiti contra l’amnistia com va lluitar contra ETA, un nou Basta, ya. Barrejant naps amb cols…
Diu també l’expresident, que la mesura de gràcia significaria atorgar impunitat a aquells que van cometre greus delictes, com seria l’organització del referèndum de l’1 d’octubre. Ho diu ell, un president que ostenta el rècord d’indults concedits a l’Espanya democràtica. Durant el mandat d’Aznar es van concedir 5.948 indults. Entre ells, deu condemnats per terrorisme pertanyents als GAL, 16 membres de Terra Lliure i innombrables casos relacionats amb la corrupció.
Cínic, si més no.
Em transporta tot plegat a la pòstuma crònica del regnat laic d’Aznar, La aznaridad, escrita per l’immortal Manolo Vázquez Montalbán. En el llibre, el savi escriptor ja descriu el cinisme del personatge, així com les seves deïtats narcisistes. Un president a qui li agrada ressorgir de tant en tant per explicar-nos què està bé i què no, encara que el que expliqui entri en contradicció amb el que ell va fer o va deixar de fer. Tampoc el frena comprometre no ja al president de govern de torn, sinó al líder del seu partit, en aquest cas, Alberto Núñez Feijóo. Va ser Felipe González qui primer va descriure la síndrome de l’expresident com la dels gerros xinesos, que se’ls calcula un gran valor, però que no deixen destorbar. Doncs això, Aznar -també González- és un gerro xinès que no deixa mai de destorbar.
