Artur Mas va publicar un article al diari ARA el dimecres 21 de juny en el qual qualificava d’il·legítima l’elecció del socialista Jaume Collboni com alcalde de Barcelona. Mas, com el seu partit, Junts, i l’independentisme polític i mediàtic, van acusar Collboni de beneficiar-se d’una operació d’Estat per impedir que Xavier Trias fos elegit alcalde amb els vots del seu grup i els d’ERC. Collboni va ser investit gràcies als vots dels 10 regidors socialistes, els 9 dels comuns i els 4 del PP. Mas, però, també va comptar amb els vots del PP en moments decisius del seu mandat com a president de la Generalitat. El seu mentor, Jordi Pujol, també va treure profit d’aquest tipus d’operacions d’Estat: el 1999 necessitava els vots dels diputats del PP per ser reelegit president de la Generalitat i els va aconseguir.
A les eleccions al Parlament de Catalunya que es van celebrar el 16 de novembre del 1999, la candidatura de CiU, encapçalada per Jordi Pujol va quedar lluny de la majoria absoluta, fixada en 68 vots. En va obtenir 56. El Partit Popular, liderat aleshores per Alberto Fernández Díaz, en va aconseguir 12, justament els que necessitava Pujol per ser investit per majoria absoluta en la primera votació del Ple del Parlament. L’acord entre Fernández Díaz i Pujol es va tancar pocs minuts abans de la votació. A canvi del seu suport a Pujol, el PP va arrencar-li el compromís que no posaria en marxa una campanya per renovar l’Estatut d’Autonomia ni cap proposta de millora del finançament autonòmic. Pujol també va aconseguir a última hora que ERC s’abstingués en la votació de la seva investidura a canvi, entre d’altres qüestions, del seu compromís de decretar una moratòria d’un any en la construcció i posada en funcionament de línies d’alta tensió. Va evitar així que la votació d’investidura es resolgués amb un ajustadíssim 68 a 67.
Artur Mas va accedir a la presidència de la Generalitat el 23 de desembre del 2010, després d’unes eleccions al Parlament en les quals va aconseguir 62 vots. N’hi faltaven sis, doncs, pel seu nomenament en la primera votació del Parlament. No els va aconseguir-los i en la segona va ser elegit president per la majoria simple representada pels seus diputats. La resta de diputats de la Cambra van votar en contra, llevat dels socialistes que es van abstenir. Joaquim Nadal, líder dels socialistes al Parlament, va justificar l’abstenció del seu grup en què Mas s’havia compromès, entre d’altres acords, a preservar el model sanitari i educatiu de Catalunya.
Poc després, però, el govern va aplicar unes dràstiques retallades en els pressupostos de Salut i Educació i Mas es va quedar sense la complicitat dels socialistes per aprovar els comptes de la Generalitat. Va recórrer aleshores a operacions d’Estat pactades amb el PP, liderat aleshores per Alicia Sánchez Camacho. Els pressupostos de la Generalitat dels anys 2011 i 2012 van ser aprovats amb els vots de CiU i PP. Sánchez Camacho va afirmar, després que els seus 18 diputats votessin a favor dels pressupostos presentats per Artur Mas, que aquesta actuació responia “a un compromís polític de present i de futur”. El PP va votar també aquell mateix dia -15 de febrer del 2012- la Llei Omnibús que incloïa la remodelació de l’estructura de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la reducció del suport econòmic públic a Catalunya Ràdio.
Aquesta sintonia entre CiU i PP es va trencar arran de la deriva independentista del partit d’Artur Mas. Convençut que obtindria la majoria absoluta en unes noves eleccions, les va avançar. Es van celebrar el 25 de novembre del 2012. CiU va perdre 12 diputats i es va quedar amb 50. El PP de Sánchez Camacho va passar de 18 a 19, ERC en va obtenir 21 i el PSC, 20. El 21 de desembre, Mas va ser reelegit, en primera volta, president de la Generalitat amb els vots dels diputats CiU i els d’ERC, liderats per Oriol Junqueras.
