Convé insistir-hi: els resultats de les eleccions del 28M no donen a peu inexorablement que Trias-Junts sigui el futur alcalde de Barcelona. Altres alternatives són possibles i molt més representatives (tot i que el PP ha decidit facilitar el nomenament de Trias-Puigdemont; els interessos de classe al lloc de comandament: prefereixen una “España rota que roja”). I com que hi ha altres possibilitats, portaveus i agitadors pro-Junts desenfunden sense miraments: Jordi Barbeta, “L’operació comuns-Vox per impedir que Trias sigui alcalde”.
Però avui els volia parlar d’altres cares del poliedre .Cat
La cara A de la situació:
Anna Erra [AE], exalcaldessa de Vic ni més ni menys!, és la nova presidenta del Parlament de Catalunya. En la línia de Laura Borràs, la seva predecessora, en l’àmbit del nacional-secessionisme més fanatitzat.
Recordem: com a alcaldessa va prohibir carpes de forces polítiques que no eren del seu gust, eren forces espanyoles!; com a diputada va demanar als catalans autòctons que parlessin en català fins i tot als qui “no ho sembli”.
Una de les seves primeres decisions: viatjar a Waterloo per visitar el Vivales (a la seva neollengua, “el president Puigdemont”) tot just 48 hores després de la seva elecció, i acompanyada de Borràs i Turull. Per què no va decidir visitar la biblioteca Gabriel García Márquez del districte de Sant Martí, per exemple? Per què no la seu de CCOO, UGT o CGT?
AE tindrà assignat un sou d’uns 155.000 euros anuals, uns 13 mil euros mensuals. Probablement, no asseguro res, sumarà dietes i altres ingressos complementaris. Com se sap, els sous del presidència de la Generalitat i del Parlament .Cat i de l’Alcaldia de Barcelona estan entre els més elevats de les institucions públiques espanyoles. Molts euros més, per exemple, que el sou del president de govern espanyol. .Cat fa notar el seu poder!
Vegem la cara B de la situació:
Agafo l’últim informe de la Cambra de Comerç de Barcelona (cap sospita d’esquerra vermella infiltrada) i estudis complementaris. Algunes dades sobre la situació de les classes treballadores a Catalunya:
2.1. El nombre de llars catalanes que no poden fer front a les despeses més bàsiques va assolir el seu màxim històric el 2022. Prop d’un 18% –un terç de les famílies a Catalunya– afirmen haver patit privació de béns materials. Un percentatge molt superior als nivells prepandèmia, que se situava al voltant del 12% (6 punts més, el 50% més actualment).
2.2. Informe de Càritas de Barcelona (10/2022): els adults de gairebé el 60% de les famílies ateses per l’entitat treballen: el 51,5% treballa a jornada parcial (perquè no n’ha trobat una de completa) i el 45,7% treballa sense contracte. Ja fa una dècada que el percentatge de persones que malgrat tenir feina estan en risc de pobresa no baixa del 10%
2.3. El parc d’habitatges socials a Catalunya el 2019 era de 54.088, l’1,7% del total (el 2% al conjunt d’Espanya).
2.4. Lloguer mitjà d´un pis a Barcelona: 1.080 euros. Salari mínim interprofessional: 1.077 euros. A Barcelona, durant el període 2000-2020, la renda familiar disponible bruta va augmentar un 43,5%, mentre que el preu mitjà de l’habitatge de lloguer ho va fer un 136,3% (més de tres vegades més). El 43% dels habitants de Barcelona i el 42% de l’àrea metropolitana dediquen més del 40% dels ingressos a l’habitatge.
L’enllaç entre les dues cares:
Diran que és demagògia de la pitjor qualitat, reduccionisme de via estreta, economicisme pueril, paleomarxisme molt superat, el que considerin adequat; d’acord, tenen raó, però no crec que m’equivoqui gaire si conjecturo que una persona, parlo de la president del Parlament de .Cat, amb els ingressos indicats difícilment tindrà entre les seves preocupacions essencials la situació econòmica, social i existencial de treballadors o treballadores molt, però molt allunyats dels seus cercles de relacions. És fàcil conjecturar que la igualtat o concepte afí no estigui entre els valors més destacats. El “Catalunya über alles” cega… o resulta còmode.
