He tingut l’oportunitat de participar en el documental “Rialb: l’últim pantà”, que ha realitzat l’equip de Xavier Llopart pel programa Sense ficció de TV3, que es va emetre dimarts 13 de juny. Com a periodista, jo em vaig involucrar de molt jove en la mobilització i la resistència de la gent del Mig Segre contra la construcció d’aquest enorme embassament, empatitzant amb l’angoixa i la indignació de les famílies damnificades per aquest projecte faraònic.
Em va semblar un disbarat ecològic i una greu injustícia humanitària que calia denunciar. Per això, a més de nombrosos articles publicats en premsa, vaig escriure amb el company Xavier Garcia el llibre “El pantà de Rialb. Elegia pel Mig Segre”.
Aquest embassament va ser projectat durant la dictadura i, en els anys de la transició postfranquista, els nous líders democràtics van fer costat a les justes i raonades protestes dels pagesos afectats per aquesta barrabassada tècnica, social i mediambiental. Vull fer esment, en especial, al compromís que van demostrar Pere Ayguadé i Josep Ball (PSC) i Maria Rúbies (CDC), que van pagar amb la marginació per part de les direccions dels seus partits.
Però l’embassament que va promoure el cacic franquista Joaquín Viola Sauret va acabar prosperant en democràcia per l’impuls dels governs de Felipe González i de Jordi Pujol. La primera pedra del pantà de Rialb la va col·locar l’aleshores ministre socialista Josep Borrell l’any 1992 i el va inaugurar l’any 2000 la ministra Isabel Tocino (PP).
La gent que vivia a Tiurana, Bassella, Miralpeix, la Clua, Castellnou… va ser expropiada i foragitada de les seves cases i de les seves terres de conreu. La sensació d’engany i de traïció és avui encara ben present entre les víctimes d’aquest embassament que, a més -com ja s’havia previst i denunciat- és un fracàs i una ruïna econòmica, ja que l’aigua pel regadiu del canal Segarra-Garrigues ha de ser bombejada i surt caríssima.
En democràcia, l’engany i la traïció dels líders polítics -que prometen una cosa i, després, fan la contrària- és inacceptable i menyspreable. El mínim que cal exigir-los, per decència pública, és que dimiteixin.
Personalment, em va ferir que Felipe González, que havia promès en campanya “OTAN, d’entrada no”, acabés promovent el “sí” en el referèndum que va convocar l’any 1986. Li vaig fer creu i ratlla.
Els líders independentistes -tots: Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra, Jordi Turull, Oriol Junqueras…- també han excel·lit en la miserable pràctica de l’engany i de la traïció. Van engalipar una part important de la societat catalana amb la pastanaga de la secessió, quan sabien, perfectament, que és un deliri impossible en el marc de la Unió Europea.
Si tinguessin un bri de dignitat i de coherència, haurien d’haver plegat fa temps de l’escena política. Però no: continuen, com si res, pontificant i traient pit. Hem deixat que la Catalunya democràtica caigui en males mans i tots estem pagant un preu molt car.
Malauradament, els mitjans de comunicació –per interessos econòmics i publicitaris- tenen el cul llogat i han forçat els periodistes a renunciar sovint a la seva tasca de fiscalització dels poders públics. La traïció dels polítics, començant per Rialb i acabant pel procés independentista, és un acte innoble que cal denunciar sense embuts, negre sobre blanc.
Fa 33 anys que vaig fundar la revista EL TRIANGLE. Precisament, per tenir les mans lliures per escriure i publicar els fets que considero més rellevants que afecten la societat catalana. La lluita i la dissort dels habitants del Mig Segre va merèixer molt poc interès dels mitjans de comunicació “mainstream”: bé perquè ja els semblava bé la construcció del pantà, bé perquè ho consideraven un conflicte localista d’un grapat de famílies pageses que, a més, vivien lluny de Barcelona.
Pel que fa al procés independentista, puc dir amb el cap ben alt que, en els moments més crítics d’aquesta tragicomèdia, vaig ser objecte de seguiment i espionatge, tant per part dels serveis d’informació dels Mossos d’Esquadra com dels de la Policia Nacional. Uns, perquè em consideraven un perillós “agent espanyolista” i els altres perquè em consideraven un perillós “agent independentista”.
Aquesta és la prova de la indomable i incompresa independència –aquesta, sí- d’EL TRIANGLE. Tampoc no ens hem deixat seduir pels cants de sirena del colauisme, que ha pagat milions d’euros en publicitat de l’Ajuntament de Barcelona als mitjans de comunicació per gaudir d’una bona imatge pública i tapar els seus errors i les seves corrupteles. I tampoc no dubtem en plantar cara i denunciar, en solitari, els excessos i les aberracions financeres que protagonitza Joan Laporta com a president del Barça, que estan abocant aquest club centenari, emblema de Catalunya, al precipici.
Vull agrair des d’aquí la valentia de Xavier Llopart, del seu equip i de la directora del programa Sense ficció, Montse Armengou. No només perquè han desenterrat, per fi, les irregularitats i els greus perills de l’embassament de Rialb. També perquè han considerat útil recollir el meu testimoni i emetre’l per TV3.
Durant anys i panys he estat vetat a la televisió i a la ràdio pública catalanes. Els centenars d’articles que he publicat contra la corrupció i el caciquisme convergent i els llibres que he escrit sobre el “conducator” Jordi Pujol m’havien col·locat a la “llista negra” de TV3 i de Catalunya Ràdio. N’era conscient i considerava, amb resignació, que aquest era un dels “peatges” que cal pagar a Catalunya quan t’enfrontes a un poder polític potentíssim que vol controlar-ho tot i que condemna la dissidència crítica a l’ostracisme i a la invisibilitat.
Però jo he continuat perseverant en la meva línia de denúncia periodística i heus aquí que, finalment, s’ha operat el miracle. Trencant tots els tabús, he sortit a TV3! Han passat gairebé 40 anys de la creació de la televisió pública catalana i de silenci sepulcral sobre la meva intensa tasca professional… però tot arriba!
