Bé, ja hem tingut eleccions municipals, on el fet que no haguem pogut ni digerir l’alt nivell d’abstenció, que ha quedat tapat per la convocatòria sorpresa d’eleccions generals anticipades, potser confirma la gravetat del moment polític i social. Que la “derrota” a nivell d’Estat del PSOE, a mans del PP, sumant locals i autonòmiques, no ens faci distreure ni amagar la derrota que significa per a la qualitat democràtica a Catalunya l’índex d’abstenció, que en algunes localitats ha ratllat el 60% i en alguns barris i col·legis electorals, el 70%. Que mentre això ha passat els tres partits “grans” de Catalunya es proclamin guanyadors (uns en vots, altres en localitats i altres en regidors), perdoneu-me, però és no entendre què està passant a la porta de casa teva. Pel que sembla no abunden analistes, ni assessors, ni spin doctors.
Si als percentatges d’abstenció hi sumem la penetració i la consolidació del PP i Vox a Catalunya (per més que desaparegui Ciutadans), s’haurien d’estar encenent les alarmes a les cases benestants del catalanisme popular (si és que aquest concepte pot il·lustrar el fet diferencial català, que amb els resultats que hem tingut, sembla que ens vulguem homologar a la pell de brau…). Però, “esto es lo que hay”.
D’altra banda, durant unes quantes setmanes ens hem divertit i distret molt amb la campanya electoral, mentre la crisi climàtica s’accentua… Cada vegada, darrerament, que hi ha cimeres de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, és freqüent afirmar que ha sigut una oportunitat perduda i segons qui, a més, qüestiona els objectius d’aquestes reunions internacionals. Doncs bé, ara hem tingut, en aquestes darreres eleccions municipals, molt més que una oportunitat, una oportunitat d’or, per fer els deures que tenim pendents com a societat, i els poders públics, en tant que mascaró de proa, per posar-nos al dia en matèria d’emergència climàtica, com a gran repte en els seus dos vessants, la de mitigació i el de l’adaptació al canvi climàtic.
Fixem-nos com aquests dies, on tot moviment va encaminat a pactes i més pactes, i les setmanes anteriors, amb tot el soroll de la campanya electoral, on es va parlar de tot i més, s’han llançat acusacions, s’ha fet demagògia a cabassos, s’ha promès “l’oro i el moro” i, en paral·lel, s’ha mimat i ensabonat el ciutadà amb bones paraules, picades d’ullet emocionals, etc., no ha sortit aquesta patata calenta que podria posar en risc una plàcida legislatura els pròxims quatre anys. Però no ho serà. Una vegada passat el 28-M, amb les pròximes generals i les europees de l’any vinent, saltarà pels aires la dura realitat: s’haurà de córrer molt amb les renovables, començarà a ser un delicte la no implementació de plans d’emergència climàtica i ja tindrem el Niño.
És sabut, però no prou divulgat, que és a les ciutats molt més que a les regions i estats, i més encara que als organismes europeus, o internacionals, on més es pot fer per l’emergència climàtica. No sols per la proximitat sinó perquè és on es decideix realment si estem compromesos a nivell local a fer coses concretes o preferim seguir fent crítica global sobre com de malament que estan les coses.
És a les ciutats on es consumeixen el 75% de recursos naturals, i això inclou localitats grans i petites (òbviament, com més grans, més consum), que generen entre el 70% i el 80% de les emissions de gasos efecte hivernacle. Per tant, se sap (ja fa anys, no ara) on hauríem d’estar combatent el problema. A totes i cadascuna de les 947 localitats de Catalunya, amb ajudes, programes, plans d’actuació de l’Estat, la Generalitat i les diputacions (que tenen més recursos dels que ens pensem). Fa més de 20 anys es va crear l’Aliança de Governs Locals per la Sostenibilitat (ICLEI), una xarxa global que agrupa 2.500 governs locals i regionals de 125 països. Entre ells hi ha Catalunya i no pocs ajuntaments catalans. On eren el 28-M aquests governs locals per la sostenibilitat? Distrets amb les caques de gos, la neteja, els drons per a la delinqüència i el top manta, que és l’agenda de l’extrema dreta, en lloc de fer els plans d’emergència que tenen pendents un 50% dels ajuntaments, que al Maresme arriben al 75%?
Ens la fotrem.
