“He vist coses que vosaltres no us creuríeu. Dirigents polítics independentistes ficant-se en gàbies a les places dels pobles. Veïns portant urnes de l’1 d’octubre de processó per Setmana Santa. Gent enganxant-se amb cinta aïllant groga a arbres. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja”. Aquest podria ser un bon resum del perquè ‘El braç friqui del Procés i del Postprocés’ (Edicions Hildy), de Joan Ferran és un llibre necessari. Perquè d’aquí a una dècada moltes de les coses que han passat a la Catalunya processista semblaran malsons que mai no van passar. I sí que van passar, i és bo que hi hagi un testimoni en forma de llibre de molts dels esperpents que es van fer.
Ferran no fa una crítica dels postulats ideològics de l’independentisme català. Encara que no els comparteix, atès que ell mai no ha cregut en els nacionalismes, deixa clar en aquest llibre que ell respecta la ideologia dels seus adversaris polítics. El que no respecta són les frikades, els comportaments al·lucinants que alguns dels pares de la pàtria, i els seus adlàters i pilotes, van tenir durant els anys àlgids del Procés i del Postprocés. Perquè quan Pilar Rahola munta una vegada i una altra numerets a les televisions, amb el seu llaç groc a la solapa, no ho fa només per ideologia, ho fa per intentar pujar l’audiència i justificar l’elevadíssim sou que cobra, abans a TV3 i ara a 8TV. Quan Joan Canadell posa una careta de Carles Puigdemont al seient del copilot del seu automòbil ho fa perquè espera un bon rendiment de la seva ocurrència. I ho va aconseguir en forma d’escó al Parlament i va aconseguir una agenda de contactes digna d’envejar.
Aquest llibre és com aquelles parades de fira d’antany, en què a cadascuna hi ha un personatge curiós i sinistre, que desperta admiració i sorpresa. Amb la diferència que aquells es guanyaven la vida honradament, exhibint-se a la curiositat del públic a canvi d’unes monedes, sovint explotats per uns empresaris sense escrúpols. Els friquis separatistes, en canvi, viuen dels diners públics, les seves prebendes van en detriment dels recursos per a la sanitat o l’educació pública i són còmplices d’una ideologia supremacista que menysprea els catalans no independentistes. És curiós que persones que creuen que Santa Teresa de Jesús és catalana o són capaces de perseguir l’autobús de la línia 155 (a Montcada i Reixac) per denunciar “l’opressió espanyola” es creen superiors i s’atreveixin a menysprear els seus conveïns anomenant “colons” o “nyordos” als que no són secessionistes. La ignorància és atrevida.
L’autor denuncia com TV3 ha estat un imant per als friquis secessionistes, ja que en donar-los pista provocava una competició entre ells per ser cada vegada més estrafolaris i garantir-se així més quota de pantalla. La televisió que paguem tots els catalans s’ha inflat a promocionar “astròlegs per la República”, “jubilats per la República”, un personatge el mèrit del qual era agafar un megàfon i cridar “bona nit” des dels afores de la presó de Lledoners a Oriol Junqueras i la seva banda o a qualsevol ocurrència que els Canadells o Tonis Albàs tinguessin al cap. Sense oblidar els que el periodista Ramon d’Espanya va definir com la “Brigada Lincoln separatista”, els reforços més enllà de l’Ebre, o ben lluny, que per interès es van passar amb armes i bagatges a les tropes del llaç groc, com Sor Lucía Caram, Beatriz Talegón o Ramón Cotarelo.
Tampoc falten els “seriosos”, els que teòricament són els “pares de la pàtria”, però que van crear el camp de joc perquè el friquisme secessionista florís, des de Jordi Pujol fins a Quim Torra. Ells van vestir la porpra del poder, però sense el seu concurs no haurien aconseguit mai cap ressò els que defensen que Cervantes és català o els que van buscar arribar a acords amb Rússia perquè el seu exèrcit protegís la futura República Catalana. El ‘Procés’ va ser un despropòsit total, que va trinxar la nostra societat i que ha deixat ferides que trigaran dècades a cicatritzar, si és que ho fa. Quedarà aquest llibre com una freak parade nacionalista, perquè si el somni de la raó produeix monstres, el malson independentista ha generat una infinitat de personatges patètics i, sobretot, oportunistes.
