La situació, les expectatives i el futur de Julián Álvarez s’han convertit des de fa mesos en un aliat recurrent i cada vegada més sòrdid de les portades de la premsa especialitzada del Barça i en una mena de fulletó que, més enllà d’assemblar-se a altres serials del mercat d’estiu, comença a mostrar punts de coincidència, força perillosos i alarmants, amb un altre d’aquells traspassos que han fet història i el relat dels quals encara resulta molest de reviure per raons òbvies, com el sonat fitxatge de Luis Figo pel Reial Madrid l’estiu de l’any 2000.
Aleshores, en el moment més calent de la batalla electoral, el candidat a la presidència del Reial Madrid, Florentino Pérez, va prometre als seus socis pagar-los un any de quota de la seva butxaca si sortia elegit i Figo no era presentat com a nou jugador blanc.
Perquè aquella promesa electoral, agosarada, desafiant i d’un risc enorme, es fes realitat, s’havien de donar i coincidir tres circumstàncies absolutament excepcionals: la primera, que els socis del Reial Madrid, creient en aquella bomba, votessin Florentino; i la segona, que es diposités a LaLiga la desorbitada quantitat de 10.000 milions de pessetes, 60 milions d’euros al canvi, que, amb l’IPC aplicat des de fa 25 anys, equivaldrien a un valor de mercat actual de 107 milions d’euros. Complicat i pertorbador.
El tercer vector que s’havia d’alinear, encara més determinant si cal que els altres dos, era la voluntat personal del futbolista portuguès d’acceptar convertir-se en la joguina electoral d’un candidat del Reial Madrid, un milionari com Florentino Pérez, mentre al Barcelona també se celebraven unes eleccions igualment transcendents per a la successió del president Josep Lluís Núñez després de 22 anys de mandat i de la seva dimissió controvertida i forçada per una gran aliança en contra seva integrada per la majoria de forces polítiques des de la plaça de Sant Jaume, poders mediàtics (TV3, Mediapro, Grupo Z i l’eix SER i El País), així com potències econòmiques, policials, judicials i socials de Catalunya que donaven suport i cobertura a qui aleshores ja era un agitador insensible, barat i cruel muntat a lloms de l’Elefant Blau, com ho era Joan Laporta.
Amb tot, els socis del Barça van votar Joan Gaspart malgrat que Núñez mai no el va assenyalar com el seu successor ni li va donar la seva firma, davant la figura certament artificial i arrogant de Lluís Bassat.
Foc creuat Barça-Madrid
Enmig d’aquell foc creuat entre Barcelona i Madrid, i internament en cada front electoral, Figo es va erigir en el principal protagonista de les portades després d’haver signat, en efecte, que acceptava vestir de blanc si Florentino guanyava les eleccions i dipositava la clàusula de rescissió.
Figo va jugar a dues bandes, s’explica des del seu entorn, amb la certesa que, si Gaspart, o Bassat, resultava vencedor, el Barça pagaria la penalització acordada entre el portuguès i Florentino per l’import equivalent a una temporada de les quotes de soci del Reial Madrid.
Al Madrid va guanyar Florentino i al Barça, Gaspart, que es va negar a gastar part de les reserves del club a retenir Figo després d’haver signat amb l’enemic i, en canvi, es va afanyar a malbaratar l’enorme patrimoni econòmic heretat de Núñez i, a més, els 10.000 milions de pessetes de la clàusula del portuguès en una desena de fitxatges horrorosos, especialment Overmans i Petit.
La conseqüència va ser que, al cap de tres anys, Gaspart havia arruïnat el Barça, com és ben sabut, i havia obert de bat a bat les portes a un malgastador i trampós encara pitjor, Joan Laporta.
Repitició d’una història
Pel que fa a Figo, com ara passa amb Julián Álvarez, ell va ser el principal i únic culpable d’aquell terratrèmol, signant el que va signar, comprometent-se a vestir de blanc tot i ser un referent del barcelonisme.
Res de nou ni sorprenent. Sent jugador de l’Sporting de Lisboa (1994-1995), Figo va arribar a signar dos acords amb dos equips italians, el Parma i la Juventus, un fet expressament prohibit per les normes del futbol professional.
El conflicte legal va ser escandalós, ja que tots dos clubs reclamaven tenir dret sobre el jugador i Figo va quedar exposat a una sanció de fins a dos anys sense poder jugar a Itàlia. L
a solució per evitar la sanció va passar per negociar la ruptura d’un dels contractes (amb la Juventus), mantenint el del Parma, que, al seu torn, es va comprometre a arribar a un acord per traspassar-lo al Barça.
Duplicitat de contractes
Més endavant, Figo ja va donar un altre avís de la seva facilitat per duplicar contractes signant un precontracte amb el Milan mentre negociava la seva renovació amb el Barça. Es va donar per fet que jugaria a San Siro, però finalment Núñez va poder desfer l’embolic i lligar la continuïtat de Figo a canvi de fitxar, amb el desgraciat beneplàcit de Louis van Gaal, tots els holandesos que aleshores jugaven al Milan.
Ara, en un escenari en què sembla més difícil que algú acabi pagant la clàusula de 500 milions del davanter argentí de l’Atlètic de Madrid, sí que és evident que Julián Álvarez és qui està permetent amb el seu silenci i complicitat que primer el Barça, ara el Reial Madrid i a estones el Bayern apareguin com a aspirants seriosos a fitxar-lo.
El Barça, en un moviment estrany, ha filtrat la seva oferta inicial de 100 milions i també que només apujarà l’aposta fins als 120 milions si arriba el cas.
Absurd. Mentre el Reial Madrid acaba de protagonitzar un ‘juan-palomo’ reconeixent haver ofert 150 milions a l’Atlètic de Madrid per Julián Álvarez i haver obtingut una resposta negativa des del Metropolitano en una altra maniobra que deixa el dubte sobre si el jugador, l’agent del qual es deixa estimar pel primer que passa, havia permès obrir aquesta via completament incompatible amb la possibilitat de jugar al Barça.
Llistó als 150 milions
Florentino deixa el llistó de l’operació, almenys en teoria, per damunt dels 150 milions si cal fer cas d’aquesta negativa de l’Atlètic de Madrid, que continua remetent-se als 500 milions de la clàusula.
El Barça, sense entrar en altres consideracions, també s’ha endut de passada la burla de l’Atlètic de Madrid, publicant als seus comptes oficials la seva ‘oferta’ per Lamine Yamal i Pedri: una subscripció a l’ABC, entrades per a un concert de Bad Bunny i pipes…
Amb tot això, Julián Álvarez no ha fet més que empitjorar les coses cada vegada que, ambiguament, parla del seu futur com si no tingués la intenció de complir el seu contracte amb el seu club actual, la qual cosa permet les especulacions i l’interès blaugrana com a possible substitut de Lewandowski.
La qüestió és si, amb aquests antecedents, el Barça ha de replantejar-se el fitxatge d’un futbolista tan poc seriós en aquest sentit, flirtejant amb l’entorn blaugrana sabent que té quatre anys de contracte amb el seu club actual i que, tret que el Barça no vengui Raphinha, per exemple, o diversos jugadors, continua estant a anys llum de trobar-se en condicions d’assumir el cost del seu fitxatge.
Desitjos
Al Barça de Laporta li va bé mantenir aquesta flama mediàtica encesa en el panorama fosc de la seva precarietat d’aquest altre estiu, ja que a les enquestes ja apareix el nom de Julián Álvarez com el gran desitjat per a la davantera del tercer projecte de Hansi Flick.
Al mateix temps que, contradictòriament, es gasta els diners que encara no té en Anthony Gordon (80 milions) un fitxatge que en la pràctica de l’autèntic fair play blaugrana, encara excedit, no hi cap i a més complica o impossibilita el de Julián Álvarez.
I ara el Mundial ho acabarà de complicar tot perquè, si marca gols, augmentarà la seva cotització i s’allunyarà encara més de l’Spotify; i, si fracassa, el fitxatge no tindria sentit. Fa olor de muntatge, sí.
