La recurrent tendència de Joan Laporta a queixar-se de la persecució i l’assetjament de Laliga ha obert una llera de discussió directa amb el president de LaLiga, Javier Tebas, que no se sol quedar enrere quan es tracta de defensar els drets corporatius d’aquesta curiosa patronal atrapada avui en un conflicte supremacista i complicat de superar a causa de l’obsessiva deriva del president del Reial Madrid, Florentino Pérez, i del seu únic i entregat teloner i palmer, Joan Laporta, a favor de la Superlliga.
El principal argument per seguir endavant i abundar en el cisma i el conflicte provocat en el futbol espanyol, almenys al que s’agafa Laporta per estendre entre el barcelonisme aquest mantra de victimisme i de club repudiat i perjudicat, rau en el fet que “necessitem la Superlliga per a poder competir amb els grans clubs d’Europa”, posant d’exemple la Premier anglesa, on Haaland ha acabat jugant per molts menys diners del que Laporta s’ha gastat en cobrir els seus forats financers i econòmics. La resposta de Tebas per felicitar-lo l’any ha estat palmària i definitiva, ja que li ha tuitejat frontalment i sense dret a rèplica: “Estimat @JoanLaportaFCB, et passo les dades del repartiment de tv de @FCBarcelona_es, comparat amb clubs de la @premierleague, sou perfectament competitius, @laliga ingressa menys, i vosaltres com els grans de la @premierleague”. Cal informar-se abans de rajar, li ha dit, adjuntant un quadre en què es detalla i compara el repartiment dels ingressos pels drets de televisió de LaLiga comparativament amb la Premier.
Laporta perd clarament aquest debat perquè, com li retreu Javier Tebas, no es pot anar pel món com fa el president del Barça amb un relat inventat, oportunista i a mida de l’auditori en lloc d’estar al dia dels seus números i comptes per no empitjorar la seva imatge pública i la del club a qui representa i dirigeix. El que Tebas deixa clar és que, per ingressos de televisió de la competició domèstica, el Reial Madrid i el FC Barcelona ocuparien la vuitena i novena posició, amb 160,8 milions i 160,1 milions respectivament, darrere de Manchester City, campió l’any passat, Liverpool, Tottenham, Arsenal, Chelsea i Manchester United, en un ventall que va des dels 176 milions del City als 164,2 milions del United.
No es dona, per tant, una diferència abismal i objectiva suficient per ploriquejar per aquest motiu ni molt menys per convèncer o defensar-se dels contraris a la Superlliga sobre aquesta distribució. Lògicament, existeix una dotació una mica superior, amb un marge dels 16 milions als 4 milions, entre aquests clubs principals i la resta de la Premier per l’efecte de dues variables. Una és el rendiment esportiu i d’audiències i l’altra és per conseqüència del fet, també innegable, que la Premier obté 2.861,2 milions per la venda global dels drets de televisió.
La Lliga espanyola va aconseguir la mateixa temporada 2021-22 ingressos per valor de 1.601,1 milions, és a dir 1.260 milions menys. Tot i així, el criteri de LaLiga resulta excepcionalment favorable al Reial Madrid i al FC Barcelona, ja que mentre tots dos es beneficien del 10,1% dels ingressos, a la Premier els sis més poderosos no acumulen, en cap cas, més del 6%. Per posar un exemple il·lustratiu d’aquest repartiment de la Premier, que tendeix a igualar tots els clubs, el Brighton s’emporta el 5%, només un punt menys que el Manchester City. A Espanya, el tercer club és l’Atlético de Madrid amb 130,3 milions i el 8,2% del pastís.
LaLiga viu ara una dinàmica absolutament contrària a la dels temps de Sandro Rosell a la presidència del FC Barcelona, quan els clubs modestos van començar una guerra contra els grans per la bretxa que s’estava obrint per culpa de la venda per separat d’aquells drets a LaLiga a través d’operadors diferents i de la rivalitat entre els mateixos Barça i Madrid i la de les plataformes de Canal+ (Prisa), Mediapro i Telefónica. Va ser el Barça qui va proposar augmentar significativament la part dels clubs modestos i limitar de manera innegociable la de Barça i Madrid, fixada pràcticament per llei i unificada amb l’objecte i el propòsit que LaLiga disposés de la totalitat dels drets i en pogués fer una venda en paquet. Així, durant aquests anys, l’augment d’aquests drets ha servit bàsicament per millorar i consolidar l’economia dels clubs amb una dimensió substancialment inferior. Dels 1.390,4 milions obtinguts a la Lliga 2016-17, els clubs han passat a aquests 1.601,1 milions del darrer exercici, un creixement del 15,15% superior al de la Premier en aquest mateix període de 5,77%.
En aquest repartiment nacional del qual tant es queixen Laporta i Florentino, tant el Barça com el Reial Madrid guanyen molt més que ningú en una proporció que triplica la majoria dels clubs i dobla generosament la de Sevilla, València, Betis i Reial Societat, amb aquesta excepció de l’Atlético de Madrid, que també estaria a la franja competitiva de la Premier, per sota del Crystal Palace (138,5 milions), amb els seus 130,3 milions i el 8,2% de LaLiga.
El Bayern Munic, que ha amargat la vida al Barça a les últimes Champions, amb prou feines s’emporta de la tele 90 milions (70 milions menys que el Barça) i el 9,1% de la Bundesliga, una competició amb menys valoració internacional que la Premier i LaLiga.
Una altra cosa és l’estrany viatge realitzat per Laporta, que fa un any va arribar a somiar aquests 370 milions de la Superlliga (avançats en forma de préstec) i que, amb el pas dels mesos, a més d’esfumar-se aquest mal pla per inconsistent, egoista i pèssimament presentat al món, s’ha hagut de conformar amb els 160,1 milions de LaLiga menys el 25% a descomptar per l’efecte immediat d’una de les seves palanques. És a dir, 40 milions menys no només aquesta temporada, sinó en els 24 anys següents. Per aquí, els laments estan de sobres justificats, però aquesta retallada dramàtica no és, per descomptat, culpa de Javier Tebas, sinó exclusivament de Laporta.
No deixa de ser curiós, en qualsevol cas, que Laporta s’encomani als drets de televisió de LaLiga per demanar el préstec del segle i alhora es mostri fan i rendit admirador dels plans de Florentino amb la Superlliga. A saber què ha signat, tenint en compte que el tracte d’aquesta mateixa Superlliga amb Josep Maria Bartomeu era de suport per part del club blaugrana sempre que l’assemblea de socis del FC Barcelona l’aprovés prèviament.
