La tornada a la realitat després del Mundial serà dura per a Joan Laporta, que fa un mes va començar la gran festa del futbol eufòric i agosarat després que l’equip aconseguís la primer posició de la Lliga per sobre del Real Madrid. El president blaugrana va començar per concedir declaracions il·lusionants, si més no per a ell, sobre la possibilitat de reforçar l’equip al mercat d’hivern en aquelles posicions que, segons Xavi, l’equip flaqueja. A l’estiu, si es fa una mica de memòria, es va tancar el mercat encara amb més ambició, donant per fet que aquest mes de gener cauria segur la peça pendent que havia de convertir l’equip blaugrana en un indiscutible candidat a tornar a competir amb els grans per la Champions: el portuguès del City Bernardo Silva. Al final de la tardor, però, aquest nom va desaparèixer completament del panorama per la senzilla raó que sempre va ser una cortina de fum, un altre d’aquells noms amb què Laporta va embolicar la troca dels incauts periodistes que, diàriament, s’empassen els somnis d’un president que va tornar a remoure el nom de Leo Messi en el caliu d’un forn de fitxatges que va voler encendre abans d’hora i precipitadament.
Li va passar el mateix amb la selecció de Luis Enrique, d’àmplia base blaugrana. Laporta es va deixar portar pel miratge del 7-0 a Costa Rica i va posar a Espanya massa d’hora l’etiqueta de candidata al títol, va felicitar Luis Enrique per la seva valentia i el seu joc, donant tot el mèrit d’aquesta exhibició aclaparadora en l’estrena mundialista a l’excel·lent feina de Xavi al Camp Nou. Va arribar a afirmar que la selecció “és favorita per guanyar el Mundial, és entre les favorites. El que passa a la selecció és conseqüència de la bona feina que està fent Xavi. Luis Enrique ha estat molt encertat fent un bloc amb jugadors majoritàriament d’un equip que és el Barcelona. Això facilita el joc i l’adaptació. Hi ha un gran talent enamorant el món i la gran majoria és del Barça”.
Després s’ha vist que se’n va anar de la llengua abans d’hora, igual que en els seus deliris sobre els fitxatges, ja que al cap de pocs dies d’obrir el meló hivernal dels reforços va haver d’admetre que descartava del tot Messi “perquè té contracte amb un altre club” i, també, que actualment el seu Barça no disposa de marge salarial per obrir la porta a nous jugadors.
El canvi radical d’aquesta situació no va ser, com s’ha explicat, una conseqüència de l’assemblea extraordinària de LaLiga celebrada a Dubai la setmana passada, on es van aprovar mesures de rigor en el control financer dels clubs, anticipant que la venda de patrimoni descontrolada, com la que havia fet Laporta mesos enrere, també s’ha regulat de manera que el benefici d’aquestes operacions no poden impactar més d’un 5% anual en la reserva per a fitxatges.
Laporta coneixia aquestes mesures des de fa molts mesos, ja que li van ser anunciades per Javier Tebas abans de ser debatudes i aprovades per la comissió delegada i informades als clubs per ser aprovades juntament amb les necessàries adaptacions a la nova Llei de l’Esport estatal.
L’estratègia de Laporta va ser la de sempre, amagar el cap, fer-se el sord i procurar que el relat de cara al gran públic blaugrana no es veiés afectat per la realitat. Es va dedicar només a vendre el seu propi fum tot i saber que les coses es van complicant cada dia que passa a causa d’aquesta pinça que el té atrapat entre la submissió a Florentino Pérez, qui dirigeix les seves desastroses estratègies financeres, i el rigor econòmic de LaLiga, es diria que fins i tot massa flexible amb palanques que han abocat el Barça a un atzucac molt perillós.
Ara, quan l’hivern empitjora aquest panorama de l’Espai Barça sense finançament, sense projecte arquitectònic, sense llicència i amb les obres de Montjuïc també per començar, ha transcendit que Laporta no podrà ni tan sols inscriure Gavi com a jugador del primer equip a partir de l’1 de gener. La renovació i ampliació del contracte que li va firmar Laporta per evitar la seva fugida es van tancar condicionades a ser donat d’alta a partir del nou any amb l’obertura del mercat, moment en què deixarà enrere la fitxa i el dorsal del filial amb què van jugant per conquerir aquest dorsal ‘6’ que tan meritòriament s’ha guanyat. Va ser RAC1, emissora del règim, la que va destapar aquest cas incomprensible i es diria que vergonyós, confirmat pel mateix club, que està esperant un traspàs o que algú es rebaixi el salari per poder tramitar la fitxa professional de Gavi.
El mateix passa amb Ronald Araujo, que tampoc no podrà fer efectiva la seva millora de salari a partir del gener, pendent d’un miracle o del favor d’un altre company.
Males notícies i pitjors sensacions dins d’un vestidor on jugadors com Iñaki Peña i Alejandro Balde se’ls ha promès una revisió de les seves condicions contractuals per tractar-se de futbolistes amb futur que comencen a rebre ofertes.
L’efecte Piqué, com ja es va avançar al seu dia, no ha provocat una gran alteració perquè el seu salari no arruïnava el club, com s’havia publicat recurrentment i de manera perversa per associar-lo com fos a la mala gestió de Josep Maria Bartomeu. Per assolir aquestes xifres desfermades s’havien de donar condicions també extremes que, com s’ha comprovat, eren difícils d’aconseguir i que, en qualsevol cas, no es podien justificar sense un gran rendiment individual i sense èxits del primer equip.
La premsa, com és lògic, ha passat de puntetes sobre aquesta informació, inassequible a aquest impuls de continuar dedicant portades i titulars als reforços que poden arribar el gener, com si veritablement el Barça de Laporta els pogués aguaitar. Hi ha diaris que han filtrat aquestes llistes tot reduint els objectius a futbolistes que acaben contracte i que, figuradament, arribarien a cost zero.
Si el Barça de Laporta no pot pagar avui els contractes de Gavi i Araujo no cal dir que tampoc hi ha marge per assumir contractes de nous jugadors, llevat que vulguin jugar gratis.
En aquest sentit, Laporta somia que Ousmane Dembélé marqui dos gols en una final del Mundial amb França renovant el títol, ja que la seva clàusula de rescissió baixa, segons algunes informacions, a 50 milions. Tampoc d’aquesta estranya operació, renovar Dembélé per només dos anys i amb una clàusula minvant, s’ha explicat tota la veritat.
