El 13 de novembre passat hi va haver una multitudinària manifestació a Madrid en defensa de la sanitat pública. Centenars de milers de persones van sortir als carrers: 670.000 segons els organitzadors, 200.000 segons la Delegació del Govern. Tot i que la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, treia importància al que havia passat, quatre dies després s’arribaria a un acord amb el sindicat Amyts (Associació de Metges i Titulats Superiors de Madrid) per desconvocar la vaga indefinida a les urgències extrahospitalàries. Es mantindrien, però, les aturades previstes entre els metges d’atenció primària i pediatria, a partir del dia 21.
El pacte respecte a les urgències extrahospitaliàries va suposar que la Conselleria de Sanitat acceptés que només 49 centres d’aquest tipus, i tots amb equip propi, es mantinguessin reoberts, i no els 78 que pretenia inicialment, en 34 casos amb atenció per videotrucada, com havia anunciat la mateixa Comunitat de Madrid. Això darrer havia fet saltar les alarmes entre facultatius i pacients. La líder de l’oposició, Mónica García, de Más Madrid, va ridiculitzar la proposta compareixent davant dels mitjans amb una tablet i un missatge que ella mateixa emetia en un vídeo gravat: “Si vas a urgències i t’atén un plasma i no t’atén un metge, d’això se’n diu un telenyap”.
Si en el cas de l’atenció primària i la pediatria no s’ha arribat fins ara a un acord, per Amyts és perquè des de la conselleria de Sanitat no es proposa un “finançament suficient” i amb això reduir la ràtio de pacients atesos per doctor. La secretària general del sindicat, Ángela Hernández, va deixar clara la seva posició: “No rotund a qualsevol cosa que no suposi finançament”.
En un anterior article a EL TRIANGLE ja denunciàvem que la Comunitat de Madrid estava emmascarant les xifres de la salut pública el 2022. Així, on s’anunciava un increment del 8,6% respecte als pressupostos anteriors –recordem: els del 2019, l’any prepandèmia, i prorrogats dues vegades–, en realitat s’estava projectant menys inversió. Si el 2019 s’havien pressupostat 8.091 milions d’euros per a sanitat, la despesa final va pujar a 8.962 milions. Els 8.783,8 milions previstos per al 2022 suposaven 178,2 milions menys que la inversió de tres anys enrere, en una maniobra cada cop més evident (per més que es tractés d’ocultar) de descapitalització dels serveis públics de salut.
Baixant a la realitat quotidiana, com ha explicat Hernández sobre l’atenció primària, això es tradueix que no s’hagin complert els acords després de la convocatòria de vaga anterior; és a dir, una pujada dels sous de 450 euros al mes o un límit dels pacients a l’agenda de cites dels centres. El setembre del 2020 els metges d’atenció primària ja van anunciar una vaga per l’alta càrrega assistencial –de 50 a 60 pacients al dia, quan es recomana no passar de 25, i la seva petició actual és de 31–. Amb les seves promeses, Ayuso va aconseguir evitar les aturades, però l’incompliment ha portat els metges a la mateixa situació dos anys després.
Qui signa aquestes línies va viure fins a l’any passat a Madrid, i durant gairebé 15 anys. Vaig ser usuari de la sanitat pública, en la qual crec profundament. La primera vegada que vaig anar a una extracció de sang em va sorprendre com ens situaven l’un al costat de l’altre en cadires que semblaven d’un altre temps, mentre les auxiliars sanitàries donaven el millor de si mateixes amb el millor somriure. Abans havia viscut uns anys a Mèxic, on gairebé no vaig fer servir els serveis de salut, i els meus últims records de la sanitat pública eren de Barcelona, on per a unes anàlisis de sang et feien seure en unes còmodes butaques. Les comparacions són odioses, perquè la meva sensació de tornada a Catalunya és que la sanitat també aquí s’ha deteriorat força – només cal veure les llistes d’espera–, però en aquell moment em va sorprendre el contrast.
En una altra assistència a Madrid, a finals del 2020, des de la sanitat pública em van derivar a un centre privat. És una pràctica cada cop més comuna, també a Catalunya, com he viscut aquests mesos. Són passos, més o menys subtils o evidents, cap a la privatització d’un servei públic que ha estat eficient quan se li han destinat mitjans, perquè de preparació i actitud els sanitaris majoritàriament en tenen. En lloc de jugar a enfonsar la flota, Ayuso i altres dirigents haurien de prendre nota d’alguns lemes de la manifestació: “La sanitat no es ven, es defensa”.
