El temps demostra que els clixés i les certeses mediàtiques del laportisme, redoblades pels tambors de la seva premsa aliada i dominant, decauen una darrere l’altra com a castells de cartes. Un d’aquests muntatges espectaculars l’ha desarmat Gerard Pique amb la seva fuga imprevista, calculadament planejada i executada a temps d’acabar d’una vegada per sempre amb el conte explicat per Joan Laporta a l’assemblea del 9 d’octubre on el va assenyalar com la causa detonadora de la febre de les palanques, és a dir de la venda d’actius per 870 milions d’euros, i també, per la seva desorbitada fitxa, com el llast que havia provocat aquest excés de massa salarial de 200 milions.
Ara resulta, però, que el contracte subscrit amb Josep Maria Bartomeu el 2020, mitjançant el qual es va assegurar un any més de contracte, només si en aquest curs jugava més del 35% dels partits, diferint alhora uns milions del seu fitxa per reduir l’impacte de la covid, no era cap disbarat, al contrari, ja que també Laporta li va assegurar cobrar el premi final de carrera en cas de penjar les botes al Barça com a premi al seu gest de rebaixar-se una mica de fitxa a l’estiu del 2021 per deixar entrar Memphis Depay i Eric García.
Els experts en informació econòmica ja estan afinant el veritable efecte de la renúncia de Piqué a un any i mig de contracte que tampoc no era tal, ja que no podia comptabilitzar-se aquell últim any de contracte fins no donar-se una sèrie de condicions. Els que tenien ganes, com Laporta i el seu seguici de premsa, d’inflar el globus Piqué li havien atribuït unes retribucions milionàries de 50 milions per a aquesta temporada, que només s’hauria generat en cas d’haver guanyat el triplet i totes les competicions afegides i, així i tot, mai no haurien aconseguit arribar aquesta xifra. Tot eren ganes de manipular la informació, la mateixa realitat i de pas criminalitzar encara més la gestió de l’anterior junta directiva, ja que al final d’aquesta renúncia de Piqué, el saldo alliberat a efectes de fair play financer de cara a LaLiga, l’òrgan suprem que controla els comptes del Barça, només és de 5 milions.
La sortida de Piqué, en qualsevol cas, segueix sobre la taula perquè Laporta encara aspira que Javier Tebas li atorgui un marge més ampli, motiu pel qual les negociacions de la seva liquidació continuen obertes.
De fons, a Piqué li ha aparegut una nuvolada de les grosses en aquest horitzó de barcelonisme en el qual es vol obrir pas i situar-se com una figura indiscutible i meritòria de la presidència, si és possible sense oposició i sense eleccions. Els seus negocis amb la Real Federación Española de Fútbol, o millor dit amb Luis Rubiales, han viscut un altre episodi dantesc aquest dilluns amb la revelació d’un informe oficial de la Intervención General de la Administración del Estado (IGAE) concloent sobre l’esforç de la Federació per amagar no només la comissió de 4 milions que s’emporta Kosmos, la societat de Piqué, per cada edició de la Supercopa, sinó que considera provada la intermediació del central per portar la Supercopa a l’Aràbia Saudita.
El més greu d’aquesta investigació és que Luis Rubiales ha negat i continua desmentint que Piqué actués en nom de la Federació, un extrem que aquesta investigació afirma rotundament, igual que els espantosos àudios fets públics mesos enrere on Rubiales i Piqué es repartien el pastís com a les pel·lícules de la família Corleone.
La validesa de l’informe de la IGAE, a què ha tingut accés en exclusiva el diari El Mundo, no sol ser contestat, ja que la IGAE és l’òrgan de control intern del sector públic estatal i el centre directiu i gestor de la comptabilitat pública que, com a òrgan de control, és l’encarregat de verificar, mitjançant el control previ de legalitat, el control financer permanent, l’auditoria pública i el control financer de subvencions, que l’activitat econòmica-financera del sector públic estatal s’adequa als principis de legalitat, economia, eficiència i eficàcia. La RFEF, encara que sigui una entitat privada, està subjecta a aquest tipus de controls públics de l’administració en tant que rep diners de l’administració del Consejo Superior de Deportes. La Unitat de Suport de la IGAE ha elevat l’anàlisi a la Fiscalia Anticorrupció dins del procediment que se segueix pel cas de les comissions rebudes a canvi de jugar la Supercopa fora d’Espanya.
Des del punt de vista legal, la llei no contemplava al seu dia com a delicte que un futbolista participant en la Supercopa pogués tenir manifestos interessos econòmics com seria el cas de Piqué. És Luis Rubiales qui, per descomptat, pot sortir malparat d’un assumpte que, per les traces, no sembla transparent a més de la mala premsa que, segons quins sectors, atribueixen al fet de traslladar aquesta competició a països com l’Aràbia Saudita.
La IGAE considera que “la relació entre la RFEF i Kosmos (empresa de Piqué) es va voler mantenir oculta” i que el futbolista estava associat a la RFEF, en contra del que s’ha dit reiteradament per aquest organisme.
El que ningú no pot posar en dubte és que Piqué cobra una recompensa de 4 milions per edició de la Supercopa, diners que provenen directament d’Aràbia Saudita, i que el central blaugrana ja va fer els primers passos com a organitzador de partits en un amistós del Barça a Sud-àfrica, a més d’actuar com a enllaç entre la plantilla i les productores del documental Match Play, de tan mal record.
Queda, com a resum, que Gerard Piqué no és capaç de contenir-se d’aquesta compulsió pels negocis que en altres fronts no li han sortit com esperava en un percentatge força elevat d’intents. La Supercopa seria una excepció a aquestes inversions frustrades encara que marcada per la naturalesa d’aquests diners saudites de tanta mala fama i perquè es tracta d’una operació massa propera a qui com ell l’ha volgut compatibilitzar com a futbolista professional o que més endavant vol ser president. La línia, si és que hi ha una separació que distingeixi asèpticament una activitat de l’altra, és massa fràgil i fina.
