El misteri envolta la vida professional de Laporta al capdavant d’un bufet fantasma

Quan va guanyar les eleccions fa gairebé dos anys, el despatx d'advocats estava tancat i inoperatiu per l'autoritat mercantil; des de llavors, el seu personal està en nòmina del Barça i ell només treballa com a president

Joan Laporta

Fins que Joan Laporta va arribar a la llotja del Camp Nou, l’ocupació -i, fins i tot, la posició social- del president del FC Barcelona era una qüestió que, sense estridències mediàtiques, formava part de l’interès social del barcelonisme. Es diria que, durant el franquisme, la seva procedència i estatus determinats van ser una condició gairebé imprescindible per a ser president del club, especialment els anys seixanta i setanta, fins que Josep Lluís Núñez va irrompre a l’escena trencant una certa tradició de successius presidents pertanyents a l’alta burgesia catalana del nínxol del tèxtil, una indústria pionera i dominant llavors.

Avui, en canvi, més enllà de la concisa condició d’advocat de Joan Laporta, no hi ha un relat ni visual, periodístic ni professional sobre com es guanya la vida un president que no amaga la passió per l’alta i cara gastronomia, ni les preferències per restaurants com Via Veneto o Botafumeiro, establiments que no freqüentava, per descomptat, mentre va estar militant a l’oposició. A Laporta li agrada exhibir públicament la seva condició de president, anant escortat pel seu nucli dur allà on va, acompanyat d’un festival de vehicles si es mou per Barcelona o d’un trasbals de transfers, vols i hotels que al cap de la temporada engreixen perillosament l’epígraf de despeses generals.

Si té una feina, aquesta no és altra que la d’exercir i actuar com a president del FC Barcelona, càrrec estrictament honorífic pel qual no ha previst ni pot percebre cap remuneració, de manera que la seva manera de guanyar-se la vida ha de seguir passant a la força pels ingressos del seu despatx d’advocats. En el moment de guanyar les eleccions, aquest bufet, Laporta & Arbós, estava tancat i inoperatiu per no estar al dia de les seves obligacions mercantils com presentar els estats de comptes i liquidacions des de feia uns quants anys.

Mediàticament, sí que s’aprecia una diferència notable entre l’atenció concentrada en la vida professional d’uns presidents respecte d’altres. Per exemple, el cas oposat a Laporta era Núñez, que pràcticament dirigia el Barça des de les seves oficines immobiliàries i de construcció de Núñez & Navarro perquè aquesta era la seva empresa abans de ser president, ho va ser mentre va estar vint-i-dos anys a la Llotja del Camp Nou, i ho va continuar sent quan va dimitir el 2000.

La seva empresa, a més a més, sempre va estar al focus d’especulacions, inspeccions, rumors i notícies tendencioses que finalment van resultar ser la conseqüència d’una vergonyosa pinça des de la plaça Sant Jaume, impulsada per Marta Ferrusola i diversos fills de la família Pujol juntament amb un determinat sector de Convergència, contra un president que es va mantenir independent de les enormes pressions polítiques del Govern. El pecat de Núñez va ser haver trencat aquella cadena anomenada del Porró entre l’últim representant d’aquesta dinastia, Agustí Montalt fill, i Ferran Ariño, que havia estat el successor designat per la totpoderosa i catalanista burgesia que no se sap si protegia de debò els interessos del club o bé utilitzava el Barça per a la cura i la bona salut dels seus molts negocis i interessos a Madrid.

A Núñez el van convidar a dimitir l’any de ser president (1979) en una emboscada a la tornada de l’equip de Basilea, a la plaça de Sant Jaume. A partir de la seva negativa a deixar-ho va començar un calvari personal que va esdevenir molts anys després en una condemna carcerària com a resultat d’una maquinació pròpia de les pitjors i més pestilents clavegueres del Govern i del poder judicial.

Més o menys li va passar el mateix a Sandro Rosell, que va ser un simpàtic vicepresident de Laporta el 2003, de qui la premsa va valorar extraordinàriament la seva experiència en l’àmbit del màrqueting esportiu i els seus contactes per fitxar Ronaldinho, fins que, després de denunciar internament les fosques maniobres del president i de dimitir, va caure en desgràcia. A partir d’aquell moment els mitjans laportistes no van parar d’assenyalar-ho com un comissionista sense escrúpols, mafiós i còmplice del president de la Confederació del Brasil de Futbol, Ricardo Texeira, als negocis tèrbols de la selecció. Tota aquesta maledicència, brossa periodística, no només va ser desplegada pels seus enemics electorals a la campanya del 2010 sinó que després va servir de base perquè la jutgessa Carmen Lamela s’inventés presumptes delictes i la imposició d’una presó preventiva rècord de dos anys. Fins i tot sent president, Rosell va ser posat sota la lupa pels mitjans que rebolcaven permanentment als seus negocis per l’obsessió de saber a quines societats i empreses estava vinculat.

En efecte, ni Núñez ni Rosell, com és sabut, no tenien necessitat de viure del Barça ni de fer servir el Barça per als seus negocis. En el cas de Laporta, per contra, aquesta mateixa premsa, aparentment tan controladora, no només no ha dedicat un minut a bussejar a la seva economia privada i professional, sinó que aprova i valida, amb condescendència, que el Barça financi el seu dia a dia, seguretat, transport i assistència personal, inclosos els vestits, fins als viatges de cinc estrelles que fa per compte del club com en l’anterior mandat. Laporta es pot permetre, a més, demanar aplaudiments per als seus amics comissionistes, col·locar en nòmina del Barça tots els empleats del seu bufet i qui sap quants tractes singulars i estranys pot estar tancant avui, tenint en compte que en el seu anterior mandat ell mateix va ingressar 10 milions d’aquells assumptes impenetrables a Uzbekistan que van acabar amb un amistós a porta tancada de la seva selecció a Sant Joan Despí, i viatges llampec de futbolistes del primer equip a Taixkent. Laporta va justificar davant d’un jutge que el seu despatx feia informes sobre oleoductes per a la primera petroliera d’aquell país on la dictadura i la repressió política trepitgen sanguinàriament els drets humans des de fa anys.

Ningú no pot defensar que Joan Laporta sigui un advocat reputat ni molt menys destacat més enllà que hagi convertit la llotja del Camp Nou, com en el seu mandat anterior, en una part clau del seu bufet, on es relaciona, convida i tanca acords amb els clients potencials mentre el seu germà, Xavier Laporta, continua estant activament present en el tancament dels contractes que subscriu el club sense que consti el seu càrrec i funcions d’una manera oficial a l’organigrama.

Mentrestant, es diu que Joan Laporta està buscant un CEO després d’haver assumit ell mateix funcions executives des que se’n va anar, alarmat i furtivament, Ferran Reverter, a qui va fer la vida impossible per la senzilla raó que en la mateixa proporció que solucionava i millorava la gestió del club li complicava a ell, al president, fer la seva feina. Quina? Aquest és un misteri que no interessa a ningú ara com ara.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.