Pàtries (relat pseudo filosòfic)

El protagonista de la novel· la de Joseph Roth La marxa de Radetzky, el molt vell senyor de Trotta, deia que la seva pàtria era el palau de l’emperador austríac Francesc Josep. Únicament dins d’aquell palau, a l’interior d’aquella casa de nines i soldats, el nonagenari senyor de Trotta, heroi involuntari de la batalla de Solferino, se sentia com a casa seva, se sentia com un nen que entra en una habitació que està plena de les seves joguines preferides.

S’acostuma a dir que La marxa de Radetzky constitueix una crònica, magníficament novel ·lada, de la decadència i el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès. No és casual que Roth faci coincidir la mort física del senyor de Trotta amb la de l’emperador Francesc Josep.

Amb una ironia no exempta de melancolia, Joseph Roth constata que, a partir d’aquelles dues morts gairebé simultànies, els palaus imperials i totes les seves cases de nines i de soldats ja no podran ser pàtria per a ningú. Així ho corroboren també els escriptors Tomasi di Lampedusa i Llorenç Villalonga, els quals, a les seves novel·les, aparegudes durant la dècada dels anys cinquanta del segle passat, Bearn o la sala de les nines i El Guepard, respectivament, aixequen acta d’una manera molt lúcida de la decadència i la defunció d’una aristocràcia que no tenia armes per defensar-se d’una burgesia mercantil, arribista i molt poc considerada amb les preclares virtuts i els vicis amagats de la classe que es disposava a suplantar, sense gairebé millorar-la. Al començament de la novel·la de Villalonga hi figuren aquests versos de Salvador Espriu, que sens dubte reflecteixen l’estat de melangia de l’autor de la novel·la esmentada: “Els meus ulls ja no saben/sinó contemplar dies/i sols perduts”.

El final d’aquell món al qual pertanyien els protagonistes de les dues novel·les esmentades (Don Toni i Don Fabrizio) implicava també la seva pròpia mort, ja que, tal com pensava Don Fabrizio, en definitiva, la seva mort era el final del món, del món aristocràtic que a Palerm estava integrat per unes 200 persones que no es cansaven de trobar-se, sempre els mateixos, per congratular- se de la seva existència. Sembla que a Barcelona, segons diu Fèlix Millet, també eren 200 les famílies que fins fa poc es reunien, molt aparentment felices, aquí i allà, però a diferència de les de Palerm no van conformar mai una veritable aristocràcia, ni tan sols una pàtria separada.

Certament, ja queden poques persones que identifiquen la seva pàtria amb un imperi o una monarquia, però continua sent habitual que la identifiquin, que la identifiquem, amb una part del món, amb un territori més o menys extens i més o menys limitat. Algunes persones, singularment alguns grups d’esquerres, han fet considerables esforços teòrics per ampliar aquest concepte restringit de pàtria: “La meva pàtria és el món” o “la meva pàtria es l’esquerra” són algunes de les frases que aquelles persones i grups han fet circular amb més o menys fortuna. Terre, patrie és el títol d’un dels llibres del filòsof francès Edgar Morin. La pàtria, per Morin i per molts intel·lectuals contemporanis, coincideix exactament amb la superfície del nostre planeta. Una pàtria tan utòpica com necessària; una pàtria desconeguda, encara que pressentida. Per alguns poetes neoromàntics, l’única pàtria possible és la que està basada en el caliu d’una amistat, que podria arribar a ser planetària.

Els discursos neoglobalizadors passen de puntetes sobre aquesta idea global de pàtria. El diner no ha tingut mai una pàtria concreta, ni necessita tenir- la, perquè ja li va molt bé que el món estigui dividit en nombroses pàtries enfrontades; així pot apropar-se a la que més avantatges li ofereix.

Algunes de les persones que, recentment, hem tingut la voluntat d’apropar-nos a la idea de pàtria que defensa Edgar Morin ho hem fet amb la il·lusió que aquesta pàtria que és el món es construeixi a partir de les petites pàtries en què, des de fa massa temps, es troba dividit el nostre planeta, i que el resultat sigui no un palau imperial ple de soldats i nines, ni tampoc cap edifici singular ple d’Abu Dhabis, sinó una casa molt i molt ampla, plena d’amics, amb totes les habitacions perfectament comunicades.