Al vol, remenant el dial de la ràdio del cotxe, em topo amb l’entrevista radiofònica a qui va ser cap del protocol de la Generalitat catalana durant més de 20 anys. Vaig de sorpresa a sorpresa fins l’estupor final. Aquest home va veure Pujol i va arribar fins Aragonès, que per fi l’ha enviat a un retir daurat per la zona de Pedralbes.
L’entrevista la fa Jordi Basté, un periodista que sembla ser que és líder d’audiència a Catalunya. Només en un lloc arruïnat moralment aquest home pot ser líder d’audiència: resulta inconcebible la genuflexió perpètua davant de la imatge del poder, fins i tot davant de representants tan sinistres com l’antic cap de protocol de Pujol. Tot fa olor de mentida, de tenebra de caminar per casa. Jordi Basté té davant seu un home més aviat tèrbol i no se n’adona, o se n’adona però pretén complimentar-lo tant sí com no. L’entrevista, que podria haver fet fins i tot un nen de 2n de l’ESO, acaba de la manera més hilarant: l’antic cap de protocol entrega al periodista un pot de melmelada de les taronges del Pati dels Tarongers. I el periodista s’emociona entre xiscles de plaer, com una beata davant una medalleta de la Moreneta. Som a Catalunya.
Després m’informo una mica per aquí i per allà i m’expliquen alguns detalls: l’antic cap de protocol va arribar al càrrec d’un dia per a l’altre: va passar de policia de l’escorta privada de Pujol a cap de protocol per ser amic de Júnior ( pel que sembla, tots dos formaven part d’un equip de rugbi al costat d’altres que també van ascendir a caps de premsa i de protocol a diverses Conselleries), i va portar durant anys una vida regalada. Entenc que Aragonès l’hagi retirat de cop pel vell sistema d’enviar-lo a un lloc tan ben pagat com irrellevant. Al cap i a la fi, els diners del seu nou salari són públics.
També m’expliquen detalls poc edificants de la seva moralitat, però això només són anècdotes. Tot i que tothom percep la magnitud de la tragèdia: milers d’anècdotes juntes formen un patró, una categoria: la categoria de la corrupció moral que és a l’origen de la Generalitat de Pujol. El nom de Pujol irradia, invariablement, aquesta ombra densa i pudent. Potser la Generalitat dels 80 i els 90, sota el control del sàtrapa va ser, tota ella, un regne maligne i tèrbol, impermeable a la democràcia, una camarilla de familiars i amics fidels al més pur estil sicilià, la construcció d’una oligarquia o l’ascens al poder d’una oligarquia prèvia, antiga i podrida, que de cop es feia amb les claus del poder regional. Davant l’aquiescència del poder estatal, que no es va proposar mai posar ordre ni enviar un sol raig de llum a través dels espessos murs de la Casa dels Canonges.
La Generalitat es va construir en l’obscuritat, mitjançant reunions a mitja llum, amiguets i negocis i privilegis i tripijocs, una floristeria, sigilosos viatges a Andorra, consorcis, organismes autònoms dissenyats per a eludir la rendició de comptes, una opacitat esgarrifosa i refractària, un embolcall de silencis còmplices -o covards. La història de la Generalitat actual comparteix alguna cosa amb el relat de l'”Estrany cas del Senyor Valdemar” que va escriure E.A. Poe. Llegiu-lo i em comprendreu.
A la Generalitat de Pujol li van permetre crear un monstre macrocefàlic, còpia tan trastornada i esperpèntica com onerosa d’un estat fictici. Després, tres dècades després, va venir el cruixir de dents: la delirant confessió del capo, l’esclat del “procés”, les fanfarronades independentistes, l’aparell propagandístic de TV3 (un altre monstre sobredimensionat), la compra dels mitjans privats afins… afins a qui, a quins valors democràtics? La construcció de la Generalitat de Pujol és un relat negre que ningú no va gosar il·luminar. És una cosa profundament antiil·lustrada i medieval, una cosa a la qual ara es pretén blanquejar mitjançant entrevistes deliberadament mal fetes, com la de Jordi Basté. Si en el passat de la humanitat hi ha l’horror, a l’origen de la Generalitat restaurada hi viu la pudor de la podridura. Una pudor depriment a la qual ara tiren litres de perfum, by Puig.
Algun dia, en un futur improbable encara, apareixerà un periodisme català capaç d’obrir el pot de melmelades amargues i el mostrarà al món. Encara que han estat sempre aquí els periodistes resistents, resilients i heroics d’El Triangle. Però ningú no els ha portat als mitjans públics, ningú a RAC1: als periodistes d’El Triangle només els han plogut denúncies, querelles i sentències.
La boira segueix cobrint el paisatge i Catalunya s’esllangueix entre la mentida celebrada amb plaer i l’estrambòtica actitud de Jordi Basté. Si a Jordi Basté li fos concedida una entrevista a Al Capone, li preguntaria per les preferències gastronòmiques. I res més. I després alguna cosa sobre el Barça.
