En ple combat informatiu entre la pandèmia, que es resisteix a perdre el protagonisme adquirit, i els prolegòmens del conflicte d’Ucraïna, que reclama a cops de colze més atenció mediàtica, entremig, surt l’exvicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias i confessa sense rubor ni vergonya: “Jo ja no sóc polític, puc dir la veritat”. Davant l’afirmació, ens podem esquinçar les vestidures, com han fet especialment els opositors -curiosament, els seus, els que podrien sentir-se més estafats, callen-, o reconèixer que la mentida, des de l’imperi grec i romà, va associada a la condició política. Pocs votants posarien la mà al foc sobre la veracitat de la classe política, ni tan sols la dels polítics a qui voten. Això no obstant, hi ha graus de mentides i les dels adversaris acostumen a ser o semblar menys pietoses que les dels afins. Per tant, que Iglesias, com en el seu dia va escriure Hans Christian Andersen, hagi assenyat al rei despullat no hauria d’escandalitzar ningú. A més, de veritat que ningú intuïa que Iglesias, com tants altres, mentia? Llavors, a què ve el rebombori?
Com ja deia Plató filosofant sobre la mentida dels polítics, “una mentida només és útil com a medicina per a l’home i l’ús d’aquestes mentides s’ha de reservar només als metges”. No cal dir que els metges serien els polítics. Així, el grec entén que els polítics estan autoritzats moralment a guiar el poble mitjançant la utilització de la mentida. En tot cas i si més no, controvertida reflexió. Un temps després, Maquiavel rebla el clau quan en El Príncep recomana obertament la mentida com a instrument polític. Segons ell, el polític ha de tenir l’astúcia de la guineu per fer front a les adversitats que puguin sorgir, i sosté que quan el poble accepta la veracitat de la mentida del poder no és necessari recórrer a la violència ni a l’enfrontament entre governants i governats.
Tot i entendre en part el que volia dir Iglesias i discrepar dels clàssics, fóra bo que el polític intentés, si més no, no apartar-se en excés del sender de la veritat. L’abús de mentides acaba creant anticossos contra la política, i el poble, cansat, acaba transitant pel camí que apuntava José Saramago en el seu llibre Un assaig sobre la lucidesa, el del vot en blanc o nul com a senyal de protesta. Sense anar més lluny, aquests dies al Parlament hem pogut presenciar un esperpèntic espectacle de mentides amb la polèmica de les llicències per edat de fons, aquelles que permetien a certs funcionaris de la cambra catalana continuar cobrant el 100% del sou durant cinc anys sense treballar. La descoberta ha escandalitzat (?) la classe política -el poble ja està curat d’espants…-, com si baixessin d’Arbeca i no fossin tots o quasi tots còmplices de l’esperpent.
Al final, mentir o fer-ho en excés, no pot ser bo per la salut política. Com deia el dramaturg francès Jules Renard, “de tant en tant digues la veritat perquè et creguin quan menteixes”…
