Jo no sé si Ada Colau hauria de dimitir o no com a alcaldessa de Barcelona després de ser imputada (ara n’hi diuen investigada…) per unes suposades subvencions il·legals. De fet, crec que no, que millor esperar que hi hagi sentència ferma. Un criteri que serveix per a ella i per a la resta d’investigats, siguin d’esquerres o de dretes. Dit això, penso que Colau hauria de dimitir per bocamolla. De fet, la mateixa Colau fa sis anys es demanava la dimissió a la bestreta. En el programa Salvados de Jordi Évole, i en presència de l’expresident d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Colau va mostrar-se indignada perquè “hi ha molts imputats que no dimiteixen”. Segons la seva opinió, això és el que “caracteritza la vella política”, “no dimitir mai”. Ibarra, enarborant la bandera de la vella política, li replicava dient que qualsevol polític de l’oposició amb bones connexions amb un jutge podria fabricar una imputació per “treure’s del mig” al seu rival, i que, per tant, obligar a dimitir tothom que és imputat podria ser contraproduent. Un argumentari que llavors Colau no comprava i que ara s’ha fet seu. Proposava llavors sotmetre la imputació “a debat públic”, i afegia que ella, en cas de resultar mai imputada, dimitiria sense pensar-s’ho dues vegades. Doncs no, ara, seguint el criteri d’Ibarra, la imputada Colau no vol dimitir, entenen que és innocent. Colau, teòrica defensora de les noves maneres de fer política, abraça ara la vella política.
I després hi ha el codi ètic de Barcelona en comú, que en un dels seus apartats exigeix “compromís de renúncia o cessament de forma immediata de tots els càrrecs, davant la imputació per la judicatura de delictes relacionats amb corrupció, prevaricació amb ànim de lucre, tràfic d’influències, enriquiment injust amb recursos públics o privats, suborn, malversació i apropiació de fons públics sigui per interès propi o per afavorir terceres persones”.
Total, que Colau podria triar entre dues opcions a l’hora de justificar la dimissió: O ho fa per ser coherent amb les seves idees, defensades amb afany en els seus inicis polítics, o pel codi ètic del partit que representa. Ella, però, ha decidit tibar de manual de la vella política i donar-li la raó, sis anys després, al vell Ibarra. Ja va repetir a l’alcaldia tot i no guanyar les eleccions (gràcies a Manuel Valls), cosa que també havia dit que no faria mai, i ara això. La coherència en política acostuma a ser un bé escàs.
