Formalment, de cara a la galeria, als socis i els aficionats, la Fundació Barça no ha variat massa la seva missió, visió i valors al llarg dels últims anys, amb independència de l’orientació del seu patronat o personalitat de la junta directiva. Amb diferents perspectives i metodologia, la Fundació Barça afirma fer costat a nens, nenes i joves vulnerables a través de l’esport i l’educació en valors, amb l’objectiu de contribuir a una societat més inclusiva i igualitària. “Volem ser la fundació esportiva de referència per la seva contribució social en el món de la infància i la joventut”, resa el seu postulat davant la societat i es concreta afirmant que “creiem fermament en el treball en equip, l’ambició, el respecte, l’esforç i la humilitat”.
Fins aquí res de nou. El sorprenent és el gir intern que la Fundació Barça ha realitzat en les últimes setmanes, abandonant per falta de recursos, ganes i veritable voluntat d’aconseguir aquestes finalitats solidàries i sensibles a canvi d’uns propòsits que sí que tenen a veure amb els profunds canvis estructurals previstos en el Barça de Joan Laporta en l’àmbit del control econòmic, actuacions financeres i gestió patrimonial.
Amb el rerefons, cada vegada més creixent i admès en el nucli dur de la directiva i staff executiu, d’iniciar una transició cap a la privatització de la gestió de la institució mitjançant la seva participació en diferents societats, és a dir una conversió gradual a un Barça SA, el nou pla estratègic de la Fundació apunta a convertir-se en l’òrgan dipositari de l’autoritat social com una part segregada d’un club governat pels accionistes o propietaris no socis. Aquest és un futur cada cop més a prop.
Tots els departaments amb una forta càrrega pressupostària en la gestió del club han rebut en les últimes hores un comunicat que, d’una banda, és sorprenent, per un altre intrigant i que, en el seu conjunt, ha generat un desconcert generalitzat a falta de conèixer els veritables detalls funcionals i operatius. En síntesi, la nota interna informa de les noves atribucions i propòsits de la Fundació Barça en cinc punts concrets:
- Donar el suport necessari a totes les àrees del Club per garantir els ingresos de Pressupost de la Temporada
- Incrementar el benefici del Club mitjançant el control pressupostari de la Fundació en relació a contractació de personal
- Incrementar el benefici del Club mitjançant el control pressupostari de la massa salarial
- Contenció de la despesa mitjançant el control pressupostari, per a contribuir a la disminució del deute del Club
- Donar el suport necessari des de la Fundació, i a les Àrees que sigui necessari, per reduir el Deute del Club
Els experts consultats confirmen que, en efecte, les noves facultats de la Fundació estan directament relacionades amb els nous registres de poder i de control dins del club, pròxims a reduir-se per part de la junta i dels quadres executius per a anar cedint parcel·les i atribucions als qui de veritat estan a punt de fer-se amb el comandament efectiu del club, bàsicament Goldman Sachs com a principal creditor i finançador del club blaugrana.
Crida l’atenció que la Fundació passi a convertir-se en una mena de cervell i consultor econòmic, financer i patrimonial, amb funcions fins i tot executives sobre els departaments, amb la finalitat d’obtenir resultats concrets com assegurar que arribin els ingressos, fer complir el pressupost rigorosament, limitar si és necessari el nombre i remuneració del personal fins a fiscalitzar la massa salarial, imposar polítiques d’austeritat en la despesa i actuar directament en la reducció del deute.
Sona a la creació d’un ‘monstre’ sobirà i totpoderós a l’estil de la proposta del excandidat a la presidència del FC Barcelona de l’any 2003, Lluís Bassat, perquè la Fundació fos la fiduciària i propietària del patrimoni i actius del club, de manera que pogués manegar els seus estats financers sense haver de donar més explicacions a ningú i amb el deure indestructible de no posar en risc aquest patrimoni sota cap concepte. Una espècie de guardià dels tresors i de les reserves de club, amb l’obligació de mantenir-los a resguard de l’amenaça de tercers creditors i dels mateixos directius del club, limitant fins i tot per sobre dels estatuts el seu poder de presa de decisions.
Vindria a ser un recorregut semblant al realitzat per una de les institucions financeres de més pes i penetració social de Catalunya i d’Espanya com ha estat l’antiga laCaixa, que no fa tant funcionava amb la forma jurídica de Caixa de Pensions i que, en l’àmbit de les seves actuacions de responsabilitat social corporativa, va promoure com una branca de servei i solidaritat molt petita la Fundació laCaixa. Amb el pas dels anys, la caiguda de l’imperi de les Caixes de Pensions i la seva reconversió en entitats bancàries com a tals, el que ha succeït és que avui la Fundació laCaixa és la propietària d’un banc com CaixaBank, que ha absorbit la majoria de les antigues Caixes de Pensions i, recentment, a l’altre monstre financer que presumptament havia de controlar el mercat com va ser Bankia.
La possibilitat que la Fundació Barça passi, de sobte, a concentrar tot aquest poder serviria per a justificar, com un òrgan neutre, sensible i fiable, la presa d’una sèrie de decisions dràstiques, impopulars o directament conflictives però recolzades per les necessitats de l’entitat i de protegir els seus interessos.
La Fundació Barça està dominada per un patronat molt especial amb tot just cinc directius nominals: el president Joan Laporta; Josep Cubells com a secretari; Ferran Olivé, Elena Fort i Rafael Yuste. Els vicepresidents són exdirectius com Xavier Sala-i-Martín i Alfons Godall i la directora general no és una altra que la cosina del president, Marta Segú. Cal destacar la figura de Joaquim Triadú, compliance officer de Mediapro com a persona de pes i influència dins d’aquest organisme.
Per estatuts, no obstant això, la majoria de qualsevol votació està assegurada a favor de la directiva, quedant descartada qualsevol maniobra interna que pogués organitzar o pretendre aquest cos de patrons teòricament independents.
Les principals sospites de col·laboracionisme i de perill per als interessos del FC Barcelona passen per la presència en aquest patronat de Joan Boix, Xavier Sala-i-Martín i Alfons Godall, amb antecedents pèssims com a directius que van signar, després de la seva sortida de la junta directiva en 2010, unes pèrdues colossals de 84 milions d’euros aquella última temporada.
Aquesta és, íntegra, la composició de l’actual patronat de la Fundació Barça: Joan Laporta i Estruch, president; Xavier Sala-i-Martín, vicepresident primer; Alfons Godall i Martínez, vicepresident segon; Josep Cubells i Ribé, secretari; Ferran Olivé i Cànovas, tresorer; Joan Boix i Sans, Carles Cuní i Llaudet, Manel Esteller i Badosa, Antoni Esteve i Cruella, Elena Fort i Cisneros, Jesús Majem i Tarruella, Inés Martí i Bertrand, Sergio Montaner i Ferrer, Xavier Pérez Farguell, Josep Puigdollers i Masallera, Josep Ramon Subirà, Joaquim Triadú i Vila-Abadal, Rafael Yuste i Abel com a vocals. Respecte de l’anterior patronat de l’època de Josep Maria Bartomeu, només hi ha dos supervivents: Xavier Pérez Farguell, que va ser director general amb Joan Gaspart, i Carles Cuní.
Clarament, la reorientació d’objectius i funcions de la Fundació Barça no responen ni al perfil del Patronat ni tampoc són el resultat d’un procés de reflexió interna entre la directiva, el comitè de direcció i el propi òrgan que, en teoria i també en la pràctica, figura que és independent. Es tracta, d’una forma inequívoca, d’una altra maniobra del ‘camarot’ de Joan Laporta per a convertir la seva pròpia junta en un petit teatre de la comèdia sense cap pes en el govern i d’una maquinació per a preparar l’entrada d’inversors privats -creditors- i justificar que mentre terceres persones comencen a prendre les decisions econòmiques i financeres més importants, la Fundació continua sent el reservori de les essències i del poder del club. I ningú sembla capaç, ni des de dins ni des de fora, a frenar aquesta espiral de bogeria.
