Encallats en el 2020

Ara que Steven Spielberg, amb la seva celebrada versió de West Side Story, ha recuperat la tradició de reinterpretar pel·lícules clàssiques, m’atreveixo a afirmar que el 2021 ha estat una còpia, adaptació, o digues-li com vulguis, tediosa del 2020. Al contrari del que ha fet Spielberg, la versió anyal ha resultat un nyap innecessari. Tot i que està per veure com serà el 2022 i, desenganyem-nos, no pinta bé, la veritat és que ens podríem haver estalviat el 2021, saltant directament al 2022.

A grans trets, el 2021 ha mantingut la mateixa trama argumental que l’any anterior, pandèmia i més pandèmia, sense aportar res de nou, cap gir de guió motivador que atrapi l’espectador. Hem observat, amb impotència, com es repetien els esquemes. L’única novetat és que abans tot era novetat i la improvisació i el desencert eren justificables; en canvi, en aquest any que hem deixat enrere hem ensopegat en la mateixa perdre, sense haver après cap lliçó. No pot ser que el desembre del 2021 s’adigui tant al març del 2020. No és possible que la sisena onada ens agafi de nou amb els pixats al ventre. Quantes onades fan falta per revertir la situació? O, quantes vacunes necessitem per ser una mica immunes?

On queda la immunitat de ramat? Ens la van passar pels morros com si fossin pastanagues per fer arriar les bèsties, i el ramat va arriar, no li quedava altre remei. Caiguda la bena dels ulls, veiem que la dita immunitat era una quimera inabastable. El 2020 vam convenir que havíem d’amagar al calaix el nostre esperit crític, que d’aquesta només se sortia en ramat. Un vassallatge que vam prorrogar el 2021. El 2022 seria hora de reobrir calaixos i desenterrar destrals de crítica, sortir del ramat i començar a denunciar la inacció dels uns i la ineptitud dels altres. Desenganyem-nos, els polítics no estan fins i, malgrat la que està caient, segueixen més pendents de conservar la poltrona que de resoldre el problema. I els experts, ai els experts… Inexperts ells.

Nostàlgics del 2019, anhelem pel 2022 veure almenys la llum al final del túnel. No sembla un desig agosarat. Però, i si com sembla, l’any que avui encetem també forma part de la trilogia de la pandèmia? Doncs, que a ningú l’estranyi que se’ns acabi la paciència i acabem posant el crit al cel, cansats ja de tant despropòsit i d’inútils i servils arrenglaments. Com deia el personatge interpretat per Jude Law a la pel·lícula Alfie: “En un instant tenia el meu propòsit d’Any Nou: aspirar a més”.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.