Aquest divendres s’ha destapat mediàticament el cas d’Albert Benaiges, excoordinador de la Masia a l’anterior mandat de Joan Laporta i repescat per al futbol base en aquesta segona etapa, a qui la policia investiga a causa de desenes de denúncies d’abusos sexuals contra menors al llarg d’almenys vint anys. Exactament igual que va succeir amb Moshe Hogeg fa menys d’un mes. Joan Laporta coneixia perfectament el perfil i les aventures de Moshe Hogeg, empresari israelita i exsoci mercantil del president blaugrana, arrestat el 18 de novembre passat per frau milionari de criptomonedes i també per abusos sexuals. Una detenció que es va produir només dues setmanes després d’haver-li atorgat, per amiguisme i contra el criteri del mateix departament de màrqueting de club, el negoci dels NFT. En el comunicat de suspensió del contracte amb Ownix, el club considerava que els fets atemptaven “contra els valors que promou” l’entitat blaugrana.
Ara ha tornat a succeir el mateix. Joan Laporta també estava al corrent de la conducta i d’aquesta coneguda i precedida fama d’incidents amb menors d’Albert Benaiges, que en el passat ja havia estat objecte de diferents acusacions. En el seu moment, no van arribar a prosperar penalment perquè les autoritats acadèmiques el van protegir allà on cometia els abusos, l’Escola Barcelona de les Corts, sobretot perquè era considerat una espècie de guru del futbol base del Barça. Tant és així que, com han admès moltes de les víctimes, després d’informar d’aquests abusos, la directora del centre no sols recusava el seu testimoniatge, sinó que obligava els alumnes a demanar-li perdó a Benaiges, el seu agressor reiterat. A canvi d’aquesta immunitat, el centre gaudia de visites de jugadors del Barça i de l’oportunitat d’estar més prop d’aquest univers del futbol base i del primer equip blaugrana.
Haver descobert o confiat en jugadors com Andrés Iniesta i haver-se aprofitat de la seva notorietat com a membre de l’staff del FC Barcelona per a desmentir davant les autoritats acadèmiques totes les acusacions formen part d’aquesta perversió i pràctiques ara destapades pel periodista del diari ARA Albert Llimós.
Aquesta estreta relació va promoure que exalumnes d’aquesta escola i entrenadors formessin part de futbol base blaugrana, un dels motius pels quals la seva condició de pederasta assenyalat circulava en aquest entorn amb un coneixement general i estès. Era vox populi perquè, a més, Benaiges no ocultava que convivia fins i tot amb nens d’altres països als quals havia arribat a adoptar o ho havia intentat, tot consolidant aquestes sospites.
Va ser aquesta mala fama la que va provocar que, el 2010, amb l’arribada de Sandro Rosell, Albert Benaiges fos apartat del seu càrrec i, més tard, acordada la seva rescissió. Sortir del club el va dur a treballar a Mèxic i Amèrica Central, d’on va ser acomiadat sota idèntiques sospites i acusacions d’abusos a menors. Quan va tornar a Barcelona i va demanar la readmissió, Josep Maria Bartomeu li va tancar la porta de la nova Masia i del futbol base.
Un dels periodistes més combatius contra Rosell i Bartomeu, Xavi Torres, des de la seva potent plataforma de TV3, va utilitzar tots els mitjans i poder al seu abast per a atacar a tots dos presidents, entre molts altres fronts, també per mostrar-se inflexibles en aquest tema. Tant Rosell com Bartomeu, encara que no hi constaven en aquell moment denúncies formals sobre el seu comportament i accions, però tot abundant els testimoniatges i rumors propagats per altres membres de l’àmbit del futbol base que alertaven de la seva perillositat, van actuar amb sentit comú, sensibilitat i amb fermesa, decidits a evitar qualsevol risc.
La rèplica en forma d’atac de Xavier Torres no es va fer esperar: “Albert Benaiges acaba de signar pel CIBAO de la Rep. Dominicana. Neix la lliga professional. Tornarà al Barça quan Bartomeu marxi. Vergonya”, va tuitar aquest periodista, que si d’alguna cosa sap i coneix precisament és sobre aquest món en el qual Benaiges trobava acomodament i nombroses oportunitats per a les seves tan inapropiades aficions. També aquest entorn laportista, cruyfista i guardiolista n’estava perfectament al corrent.
Precisament va ser arran de les eleccions del Barça de finals de l’hivern passat quan va reaparèixer el nom d’Albert Benaiges, integrant de la candidatura de Víctor Font com una de les bases i puntes de llances del seu projecte per a la Masia en el cas de guanyar les eleccions. Font el ponderava com una figura clau, experta i irrenunciable per a la formació i cura de la base, de la mateixa manera que va exigir i va plantejar tan necessàriament que hi hagués un responsable de conducta per a aquesta espècie d’internat i de formació que és el planter i la Masia. Dos molt males ocurrències a l’espera que, almenys, amb Xavi hagi encertat.
Víctor Font, amb la perspectiva del temps, no va poder configurar un projecte de futbol base més calamitós i desafortunat, encara que no va ser l’únic que va posar Benaiges com a bon exemple i paradigma de l’excel·lència del futbol base. Ràpidament, Joan Laporta va moure fils perquè Albert Benaiges, havent-hi ja participat en actes de Font, comparegués en un propi, la qual cosa va motivar una disputa pública.
“No he tret cap espasa per a posar Albert (Benaiges) contra la paret. Tenim una amistat d’anys i ja va treballar amb Alexanko. Per això és aquí”, va argumentar Laporta responent les acusacions de Font d’haver forçat el canvi de bàndol de Benaiges.
Víctor Font havia explotat poc abans. “L’han pressionat dient-li que ‘o estàs amb mi o estàs contra mi- va dir-, però has de sortir a la foto’. Albert Benaiges no mereix això. Ahir ens va trucar molt afectat i consternat. Li vam dir que no pateixi, que anés a la presentació i que nosaltres quan guanyem comptarem amb ell. És normal que en una campanya electoral cadascu vulgui escombrar per a casa seva, però hi ha línies vermelles que no s’han de creuar”, va afirmar Font.
Es dona la circumstància afegida que Víctor Font és accionista fundador del diari ARA, el mitjà que ha estat investigant i finalment publicat un cas sense dubtes ni fissures, el qual a més la majoria de la premsa ha reforçat amb no pocs detalls, sòrdids, lamentables i recusables.
De fet, com s’ha pogut comprovar, ha estat el mateix interès de la junta de Joan Laporta a readmetre’l, després de promocionar-lo Víctor Font, el causant i detonant que pares i exalumnes es mobilitzessin i atestessin ara, valentament, davant la possibilitat que Albert Benaiges pogués trobar de nou acomodament en el club blaugrana i recuperar aquesta facilitat per a l’exercici dels seus més baixos instints.
Laporta i Benaiges van conèixer amb setmanes d’anticipació l’avanç i les precises informacions que documentaven la futura publicació per part del diari ARA d’aquesta exclusiva. D’aquí ve que la directiva busqués, com sempre fa, aplicar solucions mediàtiques i propagandístiques, en cap cas assumir-ne les greus conseqüències d’aquesta complicitat, admetre l’error gruixut i històric comès, i tractar de tapar-lo tot posant en marxa tot el seu aparell i influencers no sols per a sostenir el patètic i gens creïble argument de Laporta (“Si ho haguéssim sabut no l’hauríem contractat”), sinó sobretot per a negar l’innegable i l’absurd, el coneixement previ de la reprotxable vida de Benaiges, i per a atacar amb ferotgia, desvergonyiment i odi tot aquell periodista o mitjà que pogués insinuar una relació entre la responsabilitat de l’actual junta, la coneguda patologia del personatge i la tolerància que, inequívocament, suposava la seva arriscada contractació.
De fet, un mitjà com Mundo Deportivo es va veure obligat a retirar del seu web un article que contrastava la radical diferència entre la intolerància i rebuig de les directives de Rosell i Bartomeu, que van impedir la continuïtat i el retorn d’Albert Benaiges al futbol base blaugrana, per les sospites, en oposició a l’alegre política de readmissió de Laporta. L’article va provocar intimidacions acalorades, desafiadores i insultants de l’aparell mediàtic laportista i pressions al diari per a suprimir-lo.
Va ser la resposta lògica a les ordres del mateix president que va ‘amenaçar’ públicament amb prendre mesures contra tot aquell que s’atrevís a relacionar el degradant i repulsiu comportament de Benaiges amb el Barça. En realitat era una amenaça directa contra qui entengui, lògicament i indiscutiblement, que ha estat responsabilitat de la junta de Joan Laporta el risc de ressuscitar i rehabilitar un pederasta que sempre ha utilitzat el club per a realitzar i cobrir els seus delictes contra menors.
Emilio Pérez de Rozas (ElPeriódico), que ha aportat també proves específiques i contundents que a Benaiges calia ‘controlar-lo’ dins del club, ha precisat que, si en les instal·lacions del Barça pot ser que no s’hagin produït abusos, tocaments i altres delictes, es deu al fet que des de fa anys no es permet que un adult sol es relacioni amb cap menor ni dins ni fora del vestuari. És a dir que sempre han de ser presents dos adults amb menors en qualsevol circumstància. Una altra ‘herència’ de Bartomeu. L’article, a més, relata com Xavier Llorens, un històric del futbol femení del Barça, feia un ‘marcatge’ permanent a Benaiges quan el veia rondar pels camps d’entrenament. Llorens sentia aquesta necessitat de vigilar i protegir els menors.
Tot el contrari del que van fer Joan Laporta, la seva junta i el seu staff del futbol base malgrat el fet que el fitxatge de Benaiges ja va provocar recels i advertiments. Va encendre alarmes, és clar, però totes van ser sufocades perquè el president havia ordenat i exigit el fitxatge de qui havia traït Víctor Font, entre altres mèrits.
Al llarg del dissabte, el silenci de la directiva, només trencat per Xavi per a exigir que la justícia actuï si ha d’actuar, es va veure secundat per personatges i periodistes de l’entorn de Laporta atacant amb feresa a qui pogués emparentar els fets dels quals s’acusa Benaiges amb la gestió de Laporta.
Haurien de reflexionar periodistes, influencers i youtubers sobre aquesta compulsió que els mou a atacar als qui, amb la veritat a la mà, només poden condemnar fets fefaentment lamentables que Benaiges ha comès a l’empara del seu cartell, prestigi, responsabilitat i funcions en el si del FC Barcelona. Que Laporta ho negui covardament i que la majoria de la premsa hagi intentat blanquejar l’escàndol amb el brut pretext que no hi ha denúncies internes d’aquesta mena de successos en el mateix futbol base blaugrana ve a ser com aplaudir, participar i legitimar el crim perfecte. Actes que, però, no deixen de ser un delicte, en aquest cas amb la col·laboració necessària i còmplice no només dels qui ja li van donar màniga ampla i permissivitat fins i tot coneixent les seves baixes passions. També participen els qui, sobretot ara, periodistes, directius i executius tenen la certesa, sens dubte ni discussió, que el Barça fitxava un pederasta en potència i que aquesta fama el precedia.
Qui dels que defensen que la directiva és del tot aliena -tampoc Víctor Font ha estat honrat ni conseqüent fins ara i segueix amagat- podrien mirar directament als ulls a les víctimes i continuar ignorant de qui és la culpa que Benaiges tornés a club només per a defensar Joan Laporta i la seva junta?
Està per concretar quina responsabilitat ha de tenir cadascú com a resultat d’aquest cas. Pot ser que Joan Laporta no hagi de dimitir. No encara. Però segurament ja triga a adoptar una postura ferma, contundent, de denúncia i de demanar perdó sobretot a les víctimes, a la societat i als socis per haver embrutat i embullat el prestigi i el bon nom del club, que tant presumeix de valors, en un cas repulsiu com aquest.
Això no es tapa donant més diners a Unicef ni amb un vídeo de mitjanit. El FC Barcelona no ha d’actuar com a còmplice ni com qui es fa el boig i mira cap a un altre costat, perquè a més hi ha evidències que es va recompensar Benaiges amb una generosa indemnització quan se li va donar de baixa el dia 2 de desembre passat, facilitant-li un bon acord i la millor jubilació, filtrant a la premsa que la seva marxa es devia a raons personals.
D’altra banda, si la mateixa premsa que ha convertit en un escàndol universal el presumpte enviament de tuits per part d’un expresident, indicis pels quals s’estan demanant penes de presó i condemnes exemplars, ara calla o només parla amb la boca petita, hi haurà raons per a insistir i denunciar que aquesta premsa, tan submisa, forma part d’un gran aparell amb massa i corruptes interessos per a escapar del ramat i actuar amb independència.
I els Mossos d’Esquadra? El mateix, s’apunten al Barçagate, s’apunten a manillar Bartomeu per una presumpta trama de piulades, però trigaran a obrir recerques en el cas Benaiges. No és que ho sembli, és que Laporta té a exmossos en nòmina del Barça i poderosos contactes com per a suposar que sobre aquests fets no hi haurà filtracions ni grans titulars de moment.
Primer va ser Moshe Hogeg i ara l’escàndol Albert Benaiges. Què serà el següent?
No caldrà esperar molt de temps perquè salti un altre escàndol semblant d’un entorn presidencial tan tòxic i brut. El que encara no es veu ni se sap és com això de Benaiges és només perquè es tapa com sigui.
