Eduard Romeu, el vicepresident econòmic del FC Barcelona, s’ha emportat una bona estirada d’orelles pública de Javier Tebas després de deixar-se portar per un rampell de protagonisme mediàtic i concedir un parell d’entrevistes, no controlades ni autoritzades pel departament de Comunicació, immediatament després d’anunciar-se la data oficial de l’assemblea i l’assumpció d’un pressupost de 765 milions d’euros d’ingressos.
Desbocat i convençut de saber el terreny que trepitja, Romeu es va deixar portar per xifres equivocades i per la influència d’un president com Joan Laporta que igual s’abraça a Tebas que de sobte el qualifica de maníac obsessiu. Allò més greu, més enllà de la frivolitat de les seves respostes i de la seva manifesta lleugeresa referint-se als temes de la més candent actualitat blaugrana, va ser la palmària demostració de la seva ignorància sobre la veritable dimensió del negoci del futbol i haver llançat una crítica a Tebas que li va costar una resposta tallant i rotunda del president de la LFP.
Romeu va desqualificar a Tebas perquè, va dir, “no és intel·ligent portar-se malament amb els dos clubs, Reial Madrid i Barça, que generen el 90% del negoci”, això després de considerar que Javier Tebas volia enganyar el Barça amb l’acord amb CVC.
Tebas li va replicar a les 8 del matí del mateix divendres per Twitter: “Sr. Romeu: FC Barcelona i Reial Madrid són el 40% de la xifra de negoci no el 90%. La inversió de CVC generaria al FCB més de 3.200 M nous en aquests anys. #ErrorsGreus”.
Com a reacció, el FC Barcelona va anunciar hores després, alinear-se de nou amb el Reial Madrid, en presentar una impugnació de l’acord amb CVC aprovat en l’assemblea de la LFP per majoria dels clubs integrants. En aquesta mateixa direcció, Eduard Romeu va posar com a exemple de gestió exemplar al president del Reial Madrid, Florentino Pérez, per qui va demostrar en aquestes declaracions una admiració bastant més enllà del recomanable. Una passió que determinats barcelonistes no comparteixen del tot o, si més no, no volen veure reflectida en un directiu de tanta responsabilitat en el FC Barcelona.
D’altra banda, la sintonia amb el Reial Madrid ha arribat a un extrem que, a poc a poc, va desgastant la confiança dels socis del Barça en el seu president i junta directiva, incapaces ara com ara d’avançar guiats per un full de ruta propi. Al contrari, tota l’estratègia en relació amb l’LFP implica dir amén als interessos de Florentino Pérez per defensar la Superlliga, com si estigués molt a la vora, rebutjar el benefici de l’acord amb CVC com si la resta dels clubs anessin en contradirecció i ara, acabat de sortir de la cuina de Florentino, aquesta impugnació legal contra un acord segellat per la pràctica totalitat dels integrants de la Lliga.
L’amenaça d’una sanció per part de la UEFA contra Juventus, Reial Madrid i Barça continua latent, de la mateixa manera que en un jutjat de Madrid s’ha permès la personació de l’LFP en la causa preventiva plantejada pels clubs de la teòrica Superlliga per defensar-se de possibles sancions econòmiques i d’exclusió de la Champions League.
Tampoc s’han encaixat bé les bromes d’Eduard Romeu respecte a la insolvència del club en aquests moments, afirmant que “li pendrem al Madrid Mbappé i Haaland”, sabent que és una amenaça real, justificant l’acudit amb la idea d’aixecar la moral de l’afició barcelonista.
Equivocar-se com ho ha fet sobre les xifres del negoci global de la LFP, havent de callar i amagar-se a la rèplica de Tebas, no és una bona carta de presentació per a un vicepresident econòmic que va arribar rebotat per la dimissió de Jaume Giró i interposat pel seu cap, José Elías, per cuidar més del seu aval que del Barça, i aquesta és una sensació que li resta credibilitat i el lideratge que se li suposa en matèria d’economia i finances. Només té raó, vistos els precedents, a destacar la gestió del Reial Madrid sobre la seva pròpia i la de Joan Laporta, del qual, no fa falta dir-ho, necessita el Barça pels seus interessos i negocis.
LLUÍS CARRASCO, UN ALTRE QUE PARLA DE MÉS
A l’exdirector de campanya de Joan Laporta, que també es va creure l’autor intel·lectual de la victòria en les urnes, li està quedant molt gran intentar romandre en l’entorn com un expert i visionari de la comunicació del món blaugrana. Els seus tuïts furiosos contra Koeman, sobre el qual va dir “s’ha autodestruït” per les seves declaracions, van haver de ser rectificats, corregits i justificats a TV3 després d’haver estat esbroncat des del club per lliurar una batalla que no li toca. La prova és que Laporta va utilitzar a Masip, el seu ‘pistoler’ de cambra, per respondre a Koeman, però no al seu ex-guru de campanya, al qual finalment no ha contractat per a la seva estratègia de comunicació una vegada aconseguida la presidència.
Clar que la campanya es va basar en amagar a Laporta i no exposar-lo ni a debats ni a massa entrevistes perquè el soci no conegués al ‘monstre’ del 2010, que va deixar al Barça tremolant de deutes ni pogués dir, com ha fet des que va arribar al càrrec, una mentida darrere d’una altra. Carrasco hauria d’aplicar-se la seva pròpia tècnica electoral i deixar-se veure el menys possible pel bé dels seus.
