De ‘tios’, col·legues, companys i amics

A vegades pot ser bo recordar l’etimologia de les paraules que ordinàriament fem servir –nosaltres, els nostres fills-, tot i que només sigui per recordar que moltes d’elles provenen de dues llengües que gairebé només s’ensenyen en alguns seminaris i en algunes aules buidades: el grec i el llatí; no obstant, tant una llengua com l’altra formen part del que acostumem a anomenar la tradició jurídica europea. I que sigui per molts anys.

Josep Pla distingia, en el seu temps i en una frase que va fer fortuna, entre tres classes de contemporanis seus: els amics, els coneguts i els saludats. Tal vegada avui s’hi hauria d’afegir algun grup més, o un subgrup dels saludats integrat pels tios, i un subgrup dels coneguts en el que podríem incloure els col·legues. La relació s’hauria d’acabar amb un grup final, format pels no saludats ni a l’ascensor, que són la immensa majoria.

Tots sabem que la paraula tio designa un germà del pare o de la mare, i així parlem del tiet Jordi o de la tieta Marta. Etimològicament, tio deriva del grec theios, que significava “diví” i també “respectable o venerable”; aquesta paraula va passar al llatí com a thios, i després a les anomenades llengües romàniques, on en un primer moment s’emprava respectuosament, com una categoria inferior a la de senyor o la de don. Tanmateix, a partir de finals del segle XIX constitueix un terme col·loquial i més aviat despectiu per identificar una persona qualsevol, un daixonses, un fulano. “Aquest tio és un imbècil”. “Quines penques té aquesta tia!”.

Al seu molt recomanable diccionari, Maria Moliner diu que tío és un qualificatiu insultant per designar despectivament una persona, si bé també pot tenir un sentit admiratiu quan diem, per exemple: “¡Qué tío!”.

Quelcom anàleg ha passat amb la paraula col·lega, que a Roma –i aquest és el seu origen etimològic– s’utilitzava per designar les persones que exercien una mateixa funció, que tenien un mateix càrrec, o que provenien d’un mateix col·legi, particularment si es tractava –escriu Maria Moliner– d’activitats intel·lectuals. Un diputat seria col·lega d’un altre diputat, encara que formessin part de dos grups polítics irreconciliables, i un epidemiòleg seria col·lega d’un altre epidemiòleg, encara que les seves teories envers la covid siguin oposades.

Avui la idea de col·lega es fa servir per referir-nos a qualsevol persona amb la qual tenim alguna afinitat o compartim una afició: “He anat d’excursió amb dos col·legues”. “He jugat al golf amb una col·lega”. Abunden els tios i els col·legues, en especial entre les noves (o no tan noves) generacions; en canvi, tinc la impressió que no es fa servir gaire la paraula company –etimològicament, aquell amb el qual compartim el pa, sovint el de cada dia– per referir-nos als nostres semblants, aquells amb els quals acostumem a anar a dinar, a conversar, a fer plans. També és anomenat company la persona que deté el grau segon de la maçoneria. Abans, molts de nosaltres designàvem com a company o companya la nostra parella.

Descobrir que algú tenia els mateixos gustos i inclinacions que nosaltres significava haver trobat un company. El poeta Miguel Hernández acabava la seva vibrant elegia dedicada a Miguel Sijé, amb aquest memorable quartet: “A las aladas almas de las rosas/del almendro de nata te requiero/, que tenemos que hablar de muchas cosas/,compañero del alma, compañero”.

Pel que fa a la paraula amic –amicus en llatí, que deriva del verb amare, l’arrel indoeuropea del qual és amma (veu infantil per cridar la mare)–, en general la reservem per designar aquelles poques, poquíssimes persones amb les quals hem establert una relació no solament de companyonia, sinó també de fraternitat duradora, a la qual molt sovint s’arriba després d’un itinerari de treballs i de dolor. Ramon Llull, al seu Llibre d’amic e amat, ens explica que el primer (l’amic) va dir al segon: “Saps encara què és amor? Resposta: Si no sabés què és amor, ¿sabria què són els treballs, tristícia i dolor?”.

Susana Alonso

En una de les seves millors cançons (Jo vinc d’un silenci), el poeta i trobador valencià i català Raimon cantava que “qui perd els orígens, perd la identitat”. Tot és discutible, però una manera de perdre els orígens és maltractar les paraules de la tribu, forçar-ne el sentit. Em sembla que les estem forçant tant que n’hi ha algunes que han deixat de tenir sentit.

O potser és això el que alguns pretenen.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides