A l’Espanya de José María Aznar, el ministre del Yak-42, Federico Trillo, va manar instal·lar l’any 2001 una bandera espanyola de 294 metres quadrats a la plaça de Colom de Madrid. Així, ben gran, perquè es pogués veure des de la perifèria. I encara hi és. Diumenge, sota el seu oneig, la dreta més dretana es manifestarà contra els indults als presos catalans del procés que, presumptament, concedirà aviat, amb magnanimitat, el govern de Pedro Sánchez. La dreta ensaliva, veu en els indults una oportunitat per escurçar distàncies. Tant dona que l’Aznar de la bandera gran donés en el seu dia indults a dojo, alguns d’ells de més difícil justificació. Ara toca oposar-s’hi perquè quatre vots bé valen la hipocresia. Mentrestant, l’actual president del govern espanyol va preparant el terreny, intentant minimitzar els danys del gest. L’home ha entès, o això sembla, que cal desjudicialitzar el conflicte català, i retornar-lo a la via política, d’on segurament mai hauria d’haver sortit. Ajuda també que els vots d’ERC li permetin controlar el Congrés. Les paraules són importants i Sánchez ho sap, per això ha anat modulant aquests dies el seu discurs a favor dels indults, fins a arribar a la magnanimitat. Una grandesa d’ànim que ve a substituir el càstig i la concòrdia, termes que va usar abans sense massa èxit.
Així, mentre una Espanya diumenge sortirà al carrer per intentar rendibilitzar els indults en benefici propi, Catalunya insisteix en la baralla. Queda demostrat que el procés no fa presoners. Ni admet dissensions. Com a mostra, l’Oriol Junqueras. El líder d’Esquerra que, recordem-ho, és a la presó per haver tirat endavant el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, s’allunya de la unilateralitat per acomodar-se en el diàleg. Això, de manual de primer de política, ha revifat unes brases, les del procés, que semblaven mig apagades. Així, des del sofà de casa, l’ala més extrema de l’independentisme s’ha ofès i ja gosa titllar de traïdor al líder republicà. Agosarat? Què no ho és d’un temps ençà a Catalunya?
Després del fracàs de la darrera DUI, que ens va atorgar una independència de 56 segons, Junqueras entén que per aquest camí no anem bé, i en busca un d’alternatiu, i tria el del diàleg amb l’Estat. Desenganyem-nos, no renuncia a la DUI, però, vist l’èxit, deixa de prioritzar-la. I accepta uns indults que d’altres, des del sofà de casa, rebutgen, valents. Tampoc renuncia a l’amnistia, però no fa fàstics als indults, i amb la seva carta aplana el camí de Sánchez, a qui també li plouen les crítiques per tirar endavant la mesura de gràcia. Tot plegat, el que vindria a ser una negociació política.
I els altres a la plaça de Colom, bordant.
