Aquests infeliços anys vint

L’obra de Karl Marx El 18è Brumari de Louis Bonaparte,  escrita ja fa més de 170 anys, comença amb una frase que s’ha fet famosa i que, si tenim en compte la immensa quantitat de vegades que ha estat citada per tot tipus d’historiadors i filòsofs, encara conserva actualitat: “La història passa dues vegades: la primera com una gran tragèdia, i la segona com una miserable farsa” (per Marx el cop d’estat de Louis Napoleó, l’any 1851, va ser una desdibuixada imitació del molt més potent efectuat el novembre del 1799 per Napoleó Bonaparte).

La frase de Marx està inspirada en Hegel, per qui la història sempre es repetia: només cal pensar en els últims esdeveniments de la monarquia espanyola, o de la Junta Militar de Birmània (per posar dos exemples més o menys recents) per donar la raó tant a Hegel com a Marx. Podríem citar molts més exemples: des dels cursos de doctorat atorgats repetidament per universitats madrilenyes a polítics de diversa obediència, fins a cartes amenaçadores subscrites per diferents militars desobedients. Tot plegat, històries, caricatures d’històries.

Valle Inclán, al drama esperpèntic Luces de Bohemia, escrit l’any 1924, feia dir al genial protagonista, el poeta cec Max Estrella, mentre es passejava pel Callejón del Gato madrileny (carreró on hi havia dos miralls deformants, semblants als que es poden veure al parc d’atraccions del Tibidabo) que el sentit tràgic de la vida espanyola només pot donar-se amb una estètica sistemàticament deformada, i concloïa que Espanya era una deformació grotesca de la civilització europea. La història d’un país com a tragèdia, com a deformació tràgica d’una altra història sense miralls deformants.

No sempre les històries, en repetir-se, són una farsa de les anteriors; poden ser també una tragèdia, o en tot cas una farsa tràgica: pensem en aquests anys vint que ens està tocant viure i comparem-los amb els anys vint del segle passat, justament anomenats els “feliços anys vint”, o els “anys daurats”. Tanmateix, també van ser els anys d’entreguerres, però això encara no ho sabien els que protagonitzarien la més cruel de totes les guerres de la nostra història.

Fa aproximadament una centúria que els nostres avis van passar uns anys vint que, almenys en aquesta part del món i per a les capes altes de la burgesia, semblaven feliços: s’havia acabat la gran guerra i els sobrevivents més ben situats van intentar oblidar les seves misèries submergint-se en un consum més o menys desenfrenat, fomentat per noves tècniques financeres i animat per uns mitjans de comunicació que pretenien arribar arreu (la premsa, la ràdio, i també el cinema, llavors mut); van ser els anys de l’art déco (un art opulent nascut com a reacció a l’austeritat provocada per la guerra), de la posada en circulació de les models que imposaven determinades modes femenines, de l’auge de molts espectacles de masses (el bàsquet, el futbol, el cine, el teatre, els cabarets, els clubs de senyoretes…) i, en literatura, de la “generació perduda” (Faulkner, Dos Passos, Scott Fitzgerald), de la molt destacada generació d’escriptors centreeuropeus (Kafka, Mann, Musil) i, entre nosaltres, de la generació poètica del 27 espanyola (Lorca, Aleixandre, Cernuda).

Aquest somni, que essencialment va ser importat dels EUA, s’acabaria a finals de la dècada dels anys vint del segle passat, amb el malson de la gran crisi borsària provocada per un descontrolat endeutament dels particulars i de les empreses i una contagiosa bogeria bancària. Aquesta història també s’ha repetit durant el present segle.

Per contraposició a aquests anys vint pretesament feliços, els nostres són uns anys vint certament infeliços: un virus l’origen del qual continua sent discutit gairebé dos anys després de la seva aparició (es veu que no hi ha prou experts independents per esbrinar-ho), ens continua amenaçant de mort, gairebé com un pistoler amagat. La majoria de nosaltres, tot i que anem armats d’eficaços gels hidroalcohòlics i, com els personatges del far west, de diferents i coloristes mascaretes, ens sentim indefensos, sols davant del perill d’un atac per sorpresa del maleït virus, del maleït pistoler, que sembla que encara té munició suficient per acabar amb bona part dels nostres homes emmascarats.

I de moment Gary Cooper no dóna senyals de vida. Ni tampoc Grace Kelly. Però vindran, segur.