Si li treus el color a les notícies, sovint apareix el NO-DO. La recollida de firmes del PP contra els indults em recorda la cèlebre frase de Gary Lineker: “El futbol és un joc simple, juguen 11 contra 11 i sempre guanya Alemanya”. La política espanyola és també simple, juguen dreta contra esquerra i quan el PP no mana fomenta la catalanofòbia per tornar-ho a fer. Se’ls en foten els riscos i les conseqüències. Les seves ànsies de poder els fa actuar amb presses, es precipiten i agafen com a màxima aquell principi matemàtic que indica la línia recta com a distància més curta entre dos punts. Fan seva la maquiavèl·lica sentència que sosté que “el fi justifica els mitjans”. Ara, contra els indults als presos del procés, l’any 2006 contra l’Estatut, un text que comptava amb l’aval de la ciutadania, el Parlament i les Corts espanyoles -prèvia passada pel ribot, segons la viperina llengua d’Alfonso Guerra. No és res personal -o sí? La idea és desgastar avui Pedro Sánchez, ahir José Luis Rodríguez Zapatero, per assaltar el poder. En definitiva, no som el fi, sinó el mitjà, un recorrent i reconsagrat mitjà.
La recollida de firmes de Mariano Rajoy contra l’Estatut del 2006 va despertar la bèstia independentista, un anhel que, fins llavors, brandaven pocs. L’ús i abús d’aquell Estatut per escurçar uns pocs metres la travessia del desert popular ens ha portat a l’anomenat conflicte català. D’aquella pols, aquests fangs. El polític Josep Antoni Duran i Lleida, llavors en actiu, escrivia que el reclam per a la recollida de firmes no era l’Estatut, o no només, eren els catalans; així, els populars animaven a firmar “contra” els catalans. Ja se sap que qui juga amb foc… Ho deia amb encert l’estimat alcalde Madrid, Enrique Tierno Galván, “el poder és com un explosiu, o es maneja amb cura, o esclata”. I va esclatar, a fe de Déu que va esclatar, i encara avui en paguem les conseqüències.
Tornen les firmes i amb elles aquesta estranya sensació de déjà-vu, aquesta pel·lícula ja l’hem vist. Pablo Casado fa de Rajoy, i amb la dèria d’allunyar-se de Vox, decideix fer un pas endavant a la vora de l’abisme. Veurem quins fangs fa aquesta pols. La veritat és que el do de l’oportunitat de Casado és extraordinari. Ara que l’independentisme reduïa marxes, esgotat i frustrat, surt el PP amb la bombona d’oxigen, disposat a socórrer-lo. Ha quedat clar que el que va passar el 2006 va engegar la màquina de fer independentistes, veurem que engega aquesta seqüela.
Crida poderosament l’atenció que aquests que s’escandalitzen pels indults, o ho fan veure, són fills d’aquells altres que els firmaven a mans plenes, sense rubor. Desconec si els indults solucionaran el conflicte, fins i tot en puc tenir seriosos dubtes, però entenc que cal corregir amb caràcter d’urgència la desmesura de la presó.
