Camí cap al precipici i el suïcidi col·lectiu

La violència sectària ha tornat a esclatar als carrers d’Irlanda del Nord. Per culpa de les tensions i disfuncions provocades pel Brexit, els acords de pau del Divendres Sant de l’any 1998 corren el perill de saltar pels aires, 23 anys després. 

En aquesta ocasió, els incidents han estat  iniciats pels unionistes protestants, que defensen l’adscripció de l’Ulster al Regne Unit, descontents amb l’impacte negatiu que té el Brexit en l’economia d’aquests sis comtats i amb el poc cas que els hi fa el premier britànic, Boris Johnson. Els catòlics, partidaris de la reunificació de l’illa en clau independentista, s’han afegit amb ganes a intensificar els aldarulls, que dinamiten  la fràgil convivència assolida entre les dues comunitats.

És bo recordar que la base dels acords del Divendres Sant rau en la voluntat i l’obligació d’unionistes i d’independentistes de compartir el Govern autònom d’Irlanda del Nord. Tot i la seva precària estabilitat, aquest és el “ciment” que va aconseguir acabar amb l’espiral guerracivilista iniciada l’any 1968 i que, en 30 anys, va deixar més de 3.300 morts, entre catòlics, protestants i membres de les forces de l’ordre.  

És obvi que si David Cameron no hagués comès l’error de convocar el referèndum del Brexit, l’any 2016, aquest esclat de violència a l’Ulster no s’estaria produint. Igual que l’accelerada migració del sector financer de la City cap a Holanda o la imparable destrucció del sistema productiu britànic, a causa de les barreres duaneres. Els referèndums de secessió identitària, com bé saben al Regne Unit, al Canadà i també a Catalunya, els carrega el diable.

L’independentisme català, des dels temps de Francesc Macià, sempre s’ha emmirallat en el cas d’Irlanda. Entre altres raons perquè les arrels catòliques del nacionalisme irlandès “emblanquinen” el nacionalisme català conservador –hereu de les guerres carlines-, històricament enfrontat als moviments liberals, maçònics, progressistes, socialistes i anarquistes.

Des d’aquesta perspectiva, s’entén el fenomen de la pretesa entronització de Manuel Carrasco i Formiguera, el líder democristià que va marxar a Burgos iva acabar afusellat, a qui els independentistes de dretes intenten imposar com  l’antifeixista per antonomàsia.  És aquesta mateixa distorsió històrica que  vol convertir la Guerra Civil espanyola en una guerra d’Espanya contra Catalunya. Per a mi, els grans herois de la Guerra Civil van ser aquests soldats de la lleva del biberó –tenien només 17 anys!-morts a la batalla de l’Ebre i que, aquests dies, estan sent exhumats en silenci a les fosses trobades al mas de la Magdalena (Móra d’Ebre).

A Catalunya, com que no hi ha conflicte religiós, la divisió, la polarització i la confrontació s’intenta establir amb la llengua. Hi ha aprenents de bruixot, d’un cantó i de l’altre, a qui els agradaria que Catalunya fos com Irlanda del Nord i que també s’esforcen a dividir la societat catalana entre “independentistes” i “unionistes”. 

Les paraules, com sabem, poden fer molt de mal. N’és un exemple la Ràdio dels Mil Turons, que va exercir d’incitadora del genocidi, l’any 1994, de més de 500.000 persones de l’ètnia tutsi a Ruanda. Els qui, a Catalunya, utilitzen i s’identifiquen amb els conceptes polítics d’“independentistes vs. unionistes” són els portadors d’una llavor d’odi que porta les flors del mal i de la destrucció.

Em preocupa i m’indigna que Catalunya no tingui govern i, per tant, un pressupost aprovat per poder desplegar les polítiques urgents que requereix el desastre colossal provocat per la covid-19. Però em preocupa i m’indigna, sobretot, que les negociacions en marxa vagin adreçades a la formació d’un govern de signe exclusivament independentista, amb el suport d’ERC, JxCat i la CUP.

Hom diria que no hem après res del drama i de l’enorme decadència que pateix Catalunya d’ençà de l’any 2012. No hem entès que la solució per redreçar la nostra malmesa societat és el diàleg i la negociació entre diferents per tal de fer un govern de la Generalitat amb independentistes i no independentistes, tal com passa, amb absoluta normalitat, en nombrosos ajuntaments catalans. Tal com han fet, des de l’any 1998, a Irlanda del Nord. Tal com fan sàviament a Euskadi o a Navarra.

Els independentistes diuen que es preparen per “un segon embat” contra l’Estat i volen convertir les institucions democràtiques de Catalunya –el Parlament i la Generalitat- en un cavall de Troia per derrotar l’“enemic” (és a dir, tots aquells que no estem d’acord amb aquesta divisió fictícia que ens volen imposar). Aquesta dinàmica, encapçalada des de Waterloo per l’eurodiputat Carles Puigdemont, ens porta a l’enfrontament comunitari, amb la llengua com a factor separador.

Un Parlament i un Govern on els independentistes caiguin en la temptació de passar el corró crearà un greu empitjorament de l’estat de salut del cos social català i comportarà l’aparició d’anticossos. Els qui, malgrat tot, insisteixen que “ho tornarem a fer” -a la vegada que exigeixen l’amnistia!- com a resposta als problemes palpitants de Catalunya són uns insensats que ens porten al precipici i al suïcidi col·lectiu. 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides