La misantropia: drama i comèdia

Si hi ha alguna època especialment propícia per a aquesta desconfiança i refús del gènere humà en què, segons s’afirma, consisteix la misantropia, és l’anomenada tercera edat, quan ja hem comprovat sobradament les moltes insuficiències de la vida en societat, vida que, en general, tant ens havia agradat, si més no en perspectiva, durant la primera part de la nostra.

Un parent meu, que començava a manifestar determinats símptomes de decrepitud i d’amargura, propis del que abans s’anomenava l’edat provecta, em deia que l’entusiasme, o fins i tot la passió, amb què sempre havia iniciat qualsevol relació amistosa, havia anat minvant i fins i tot desapareixent a mesura que, amb el pas del temps, havia conegut més a fons les persones amb les quals havia establert tractes de mútua confiança. Afegia que seria millor no avançar gaire en les relacions humanes, evitar que es desprengui del tot el vel de misteri que existeix en cadascú de nosaltres quan som objecte d’admiració o de desig (a vegades és el mateix).

Ara diríem que el secret podria consistir a no treure’ns les mascaretes. No sé si això ens serviria de res.

Per aquest parent meu la misantropia era pròpia de l’edat més madura, però l’experiència i la literatura ens ensenyen (quan volem escoltar-les) que aquest sentiment de refús envers la humanitat pot manifestar-se, com tota malaltia real o fingida, a qualsevol edat.

Són molts els literats que, ja de joves, van optar per fer-se misàntrops: per exemple, Salinger, que, uns anys després de publicar, el 1951, la seva novel·la més famosa, El vigilant en el camp de sègol, va refugiar-se a casa seva, a Cornish, on morí l’any 2010. O en la poetessa Emily Dickinson, que, a partir de cert moment, sembla que es relacionava amb el món únicament a través de cartes.

També alguns personatges de ficció, com Sherlock Holmes, o el capità Nemo (que va renunciar a viure en terra d’homes) són posats com a exemples de misantropia; alguns d’ells ens fan pensar que la misantropia té quelcom de morbós, que pot haver-hi una certa complaença –potser una mena d’exhibicionisme, de pose, de comèdia– a voler aïllar-se del món, viure desvinculat de la societat, tot i que sabem que no és possible fer-ho del tot i que, en més d’un cas, pot arribar a provocar-nos episodis de malenconia.

No ens ha d’estranyar que hi hagi gent que opini que darrere de bastants misantrops s’amaguen uns bons actors de teatre, uns malalts imaginaris. Rusiñol, a la seva obra Els savis de Vilatrista, se’n riu d’uns quants intel·lectuals burgesos que segueixen la moda de practicar el pessimisme filosòfic.

Tanmateix, en general, és el desengany i el menysteniment de la vida en societat el que pot conduir-nos a algun tipus de misantropia.

Molière va escriure El misantrop cap al final de la seva vida, quan estava malalt d’hipocondria i abandonat per la seva esposa. Al començament d’aquesta amarga comèdia, el protagonista, Alcestes, fa una descripció del mal que pateix: “Arreu trobo només traïció, injustícia/ llagoteria, engany, interès i malícia;/ no puc aguantar més i voldria insultar/ de dret, plantant-li cara, tot el gènere humà”. No suporta la hipocresia social que l’envolta i diu que “a vegades m’agafa el desig violent/ d’anar-me’n a un desert per fugir de la gent”. Està, però, enamorat de Celimène, dona d’una gran coqueteria; aquest amor no prosperarà i al final de l’obra, el protagonista s’escaparà cap a un lloc on no hi hagi gent: “Fujo ara mateix a un racó sense gent/ on almenys tingui el dret de ser un home decent”. Potser si Celimène li hagués fet cas, hauria abandonat la seva misantropia.

Desconeixem les circumstàncies personals del poeta grec Menandre en escriure, al segle IV abans de Crist, la comèdia El malcarat. Sembla que es va representar cap al final de la seva vida. El protagonista és un vell esquerp i desconfiat, Cnemó, que, fugint de tot, es refugia en una finca del camp, on porta pel camí de l’amargura la seva família. El seu humor canvia, però, quan cau dins un pou, el salva el seu fillastre Sòstrat i de misantrop es transforma en una persona sociable, en un filantrop: “Em creia diferent de tots els homes, i que no tenia necessitat de ningú; creia que ningú era generós amb ningú; ara he descobert el meu error, car hem de tenir sempre a la vida algú que ens cuidi”.

Misteris –o no tant– de la comèdia humana: els misantrops poden amagar uns continguts filantrops, i a l’inrevés.

(Visited 210 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari