Una altra fi del món

De teories sobre la fi, més aviat imminent, del món, n’hi ha per a tots els gustos, gairebé tantes com teories sobre l’origen del món i de la vida. Els més grans de vint anys deuen recordar segurament les lúgubres premonicions mil·lenaristes sobre els terribles cataclismes que es produirien en el nostre planeta tant punt canviéssim de segle que van circular per places i platós. Semblava que ja no veuríem l’any 2001, que no hi hauria supervivents a tantes i tantes catàstrofes i sinistres. I no obstant, som aquí, hem sobreviscut.

Aquestes teories catastrofistes s’acostumen a dividir en diversos grups, que es poden reconduir a aquests dos: les que vaticinen que la fi del món –o de la vida humana en aquest món que coneixem- es produirà com a conseqüència de devastadors i desproporcionats successos naturals, com per exemple per l’impacte d’un gegantesc meteorit sobre la Terra (diuen que això és el que va acabar amb el món dels dinosaures, animals massa corpulents i sembla que d’escassa intel·ligència), o per una alineació interplanetària que provocaria una immensa foscor sobre la Terra. L’altre grup està integrat per aquelles teories que atribueixen la fi del món a perniciosos factors humans, com ara la pesta o la covid-19 (es confirmi o no la teoria que va ser creada en un laboratori), o una possible tercera guerra mundial que acabés, d’una vegada per totes, amb els russos, els xinesos, els americans i totes les altres tropes, els zombis també inclosos.

També hi ha qui pensa que serà Déu, a través d’una força exterior, el que acabarà amb tots nosaltres, donant compliment així als confusos vaticinis de l’Apocalipsi de l’apòstol Joan. Aquestes teories, però, avui són minoritàries, tenen un morbo relatiu.

L’única cosa que és segura és que tots aquests auguris i profecies sobre el futur del nostre estimat món han alimentat novel·listes, cineastes, periodistes i artistes de tota mena: pel·lícules com La guerra de los mundos o Matrix, novel·les com Soc llegenda o Un minuto antes de la oscuridad” i pintures com el Guernica de Pablo Picasso en són una petita mostra.

L’escriptor austríac Karl Kraus, a l’epíleg de la seva monumental obra Els últims dies de la humanitat,
escrita fa més d’un segle, ja escenificava, a través d’un sòrdid i premonitori diàleg entre unes “veus de dalt” i unes altres “veus de sota”, el que per a ell era la fi del nostre món: “Anem a la guerra,/ va, tots al front!/ Què importa la Terra?”. I el pintor Valdés Leal, en el seu impactant quadre Finis gloriae mundi ens recordava quin ha de ser el destí de la humanitat.

També els poetes s’han ocupat, d’aquesta manera indirecta i evocadora que tenen d’ocupar-se de les coses que els interessen, d’una possible fi del món, que algun cop confonen (o no) amb la seva pròpia fi, o simplement amb el sempre difícil pas del temps (que és un tema essencialment poètic). Així, el poeta grec Georgios Seferis, després de preguntar-se, en un poema titulat “Sobre un raig de sol a l’hivern”, a on ens portaran uns determinats camins, diu: “Però el dia que va començar/ és possible que encara no s’hagi extingit,/ amb aquest foc en un barranc com de color rosa,/ i el mar delicat a les plantes de Déu”.

En un sentit semblant, la poetessa polonesa Wistawa Szymborska, en el seu breu poema titulat “Veermer” i inspirat en el quadre d’aquest pintor neerlandès La lletera també aposta per la continuïtat del món, de la bellesa del món : “Mientras esa mujer del Rijksmuseum/ con esa calma y concentración pintadas/ siga vertiendo, día tras día,/ leche de la jarra al cuenco,/ no merecerá el mundo/ el fin del mundo“.

En el també breu poema titulat “Mi padre ya no me reconoce”, el poeta ucranià Adam Zagajewski, després de referir-se al seu pare, segurament víctima de la malaltia d’Alzheimer, com un ésser postrat en la foscor, que dorm com si ja ens hagués deixat, acaba dient: “Y con todo, hay aún breves momentos/ en los que aparece su auténtica cara”.

Penso que els versos que he reproduït, que ens parlen de la carícia d’un raig de sol a l’hivern, de la gràcia i galanesa d’una lletera holandesa i d’uns breus i intensos moments de llum, expliquen moltes més coses sobre el destí de la humanitat que les teories catastrofistes a les quals abans m’he referit.

Hauríem de fer més cas dels poetes, siguin o no premis Nobel.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides