En l’edició immediata a l’abdicació, El Jueves havia de publicar una portada on es veia el rei emèrit Joan Carles I cedint una corona pestilent, agafada amb pinces, amb merda i mosques incloses, al seu fill, el rei Felip VI. La caricatura es va escampar com una reguera de pólvora per les xarxes, però en realitat mai va ser la portada de la satírica publicació. L’editora, RBA, va censurar el dibuix, en el seu lloc en va treure un altre amb Pablo Iglesias com a protagonista. La il·lustració era de Manel Fontdevila, que va deixar El Jueves després de la censura, desencadenant-se llavors una profunda crisi que va deixar la publicació tocada de mort. El despropòsit demostrava que el rei emèrit conservava intactes les seves facultats repressores.
La clarividència del dibuix ha quedat sobradament demostrada amb la proliferació d’escàndols que assenyalen l’enriquiment del vell monarca i el seu entorn. Es confirma, doncs, que la corona sobreeixia de merda, i la merda reial, al contrari de la de muntanya, fa pudor. Així, cada dia se’ns desvela un nou escàndol relacionat amb l’emèrit. Diuen que només hem vist la punta de l’iceberg i que la magnitud de la tragèdia és encara més gran. Esperem que aviat es desemmascarin els còmplices de Joan Carles i que tots, ell el primer, rendeixin comptes amb la justícia.
La defenestració del rei ha transcorregut paral·lela a la del president més longeu de la història de Catalunya, Jordi Pujol. No és nova la teoria de la intersecció dels escàndols del rei espanyol i del virrei català. Restem a l’espera de la concreció. Com Felip de Joan Carles, Artur Mas també va rebre una corona virregnal plena de merda. Com els de Joan Carles, els tentacles censors de Pujol també han estat públics i notoris. Les funestes coincidències dels destacats personatges de la transició són reconegudes. En cap dels dos casos hem fet encara net.
D’altra banda, desespera que ments presumptament preclares com la de l’expresident espanyol, Felipe González, encara avui s’entossudeixen a negar la major. Així, el González de “mai vaig creure” que Pujol fos corrupte, veu ara en els escàndols del rei emèrit “una campanya contra el règim del 78”. Trist i profundament decebedor. De la defensa numantina i indecent de la dreta no cal perdre-hi ni temps ni energia.
Per acabar, constatar només que l’actual rei no ha sabut o no ha volgut fer un bon tallafocs amb els escàndols del seu pare. Una manca que, de mica en mica, va minant la monarquia. Potser quan hi vulgui posar remei, ja no hi serà a temps. Vaig coincidir un cop a Igualada amb l’actual rei, llavors príncep. Ja llavors, quan la monarquia gaudia de millor fama, vaig pensar que ell i el que representa eren totalment irreals i prescindibles.
