00Vivim una època estranya. El capitalisme sembla haver perdut qualsevol mecanisme d’autocontenció. Les velles elits econòmiques, industrials o financeres han estat substituïdes —o absorbides— per una nova generació de tecnooligarques capaces d’acumular simultàniament dades, infraestructures digitals, plataformes, intel·ligència artificial i capacitat d’influència política global. Mai abans tan pocs actors privats havien concentrat semblant poder.
Mentrestant, Donald Trump dinamita qualsevol motlle ètic o institucional. Ja no és només un lideratge polèmic, sinó la normalització d’una lògica on el poder polític opera com a espectacle permanent, confrontació emocional i transacció immediata. La política es converteix en algoritme, audiència i relat instantani. I en paral·lel, tampoc queda clar què domina l’escenari global: si la geopolítica o la geoeconomia. Les guerres comercials són guerres estratègiques; les cadenes logístiques, instruments de poder; els semiconductors valen més que molts exèrcits; les dades són recursos crítics.
En aquest context, el mercat continua proclamant les virtuts de la competència i l’eficiència… fins que apareixen les crisis. Llavors reapareix l’Estat.
Va ocórrer amb la crisi financera del 2008, on les irresponsabilitats de bancs i fons van ser socialitzades mitjançant rescats públics multimilionaris mentre molts responsables sortien indemnes. El capitalisme contemporani ha perfeccionat un mecanisme pervers: privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues. La retòrica liberal desapareix quan el sistema col·lapsa.
Succeeix també amb la transició energètica. Els Estats subvencionen la descarbonització, financen renovables, xarxes, emmagatzematge o electrificació perquè la magnitud de la inversió supera la lògica privada. No obstant això, els beneficis extraordinaris d’elèctriques i petrolieres assoleixen nivells escandalosos. I quan arriben crisis energètiques, són els governs els qui garanteixen subministrament, preus o seguretat.
El mateix passa amb les fractures socials. La immigració derivada de desigualtats, conflictes o crisis climàtiques és gestionada per sistemes públics. També l’ exclusió, la precarietat laboral, l’ habitatge inaccessible o el deteriorament de serveis bàsics. L’Estat cus les costures d’una globalització que fragmenta més ràpid del que la política pot absorbir.
I, tanmateix, el populisme reaccionari continua avançant. Orbán pot retrocedir puntualment, però Farage reapareix, Trump manté la seva capacitat de mobilització i corrents ultranacionalistes creixen a Europa i Amèrica. La paradoxa és evident: com més imprescindible és l’Estat per sostenir l’estabilitat, més s’erosiona la seva legitimitat.
Mentre Occident es consumeix en polarització, la Xina observa, corregeix i guanya posicions. Té problemes —bombolla immobiliària, envelliment, tensions financeres—, però manté una cosa que les democràcies han debilitat: capacitat de direcció estratègica a llarg termini. Pequín entén que energia, matèries primeres, intel·ligència artificial, logística i dades formen part d’una mateixa arquitectura de poder.
Davant d’això, diversos economistes intenten reconstruir alternatives. Piketty i Zucman plantegen fiscalitat global; Mazzucato reivindica l’Estat emprenedor; Stiglitz insisteix a corregir falles distributives. I Polanyi reapareix explicant que la ficció del mercat autoregulat acaba destruint els equilibris socials que sostenen la democràcia. Quan tot es mercantilitza —treball, habitatge, energia, o dades— la societat reacciona per protegir-se. Aquest «doble moviment» segueix plenament vigent.
La diferència és que avui el capitalisme opera a velocitat digital i escala planetària, sota arquitectures tecnològiques molt concentrades. I l’esquerra, sovint, sembla haver perdut capacitat d’interpretació. Entre discursos fragmentats, burocràcies esgotades i certa ingenuïtat enfront del poder tecnològic i financer, part del progressisme apareix desconnectada de les inseguretats materials.
Aquí resideix una de les claus del moment. El neoliberalisme continua guanyant no tant per convicció intel·lectual com per la incapacitat dels seus adversaris per construir una narrativa sòlida i operativa de futur. I què emergeix de tot això?
Un món més híbrid, inestable i intervencionista del que es preveia., i menys liberal del que proclama, però no necessàriament més just. Un retorn de l’Estat no com a projecte coherent, sinó com a mecanisme de contenció davant de crisis successives. I, sobretot, una disputa creixent entre democràcia, tecnologia i poder econòmic per definir qui governa realment les societats del segle XXI. Perquè la qüestió de fons ja no és només econòmica. És civilitzatòria.
