Fase de corretja extensible

Cada gos té un tipus de corretja segons la tipologia de l’animal o les circumstàncies. Així, la de niló és ideal per a passejos diaris i entrenaments bàsics, la de cuir per a gossos grans o difícils de controlar, la metàl·lica per als que la mosseguen, la de cordó per a bèsties amb molta força, l’extensible per a gossos dòcils i obedients… Salvant les distàncies que calguin, la desescalada del confinament pel coronavirus m’encaixa en la darrera opció, la de la corretja extensible, per a ciutadans dòcils i obedients. Dilluns, alguns, no tots, podrem passar a la fase 1, la que, entre altres coses, ens permet asseure’ns en una terrassa de bar i (re)prendre una cervesa. A cada fase, el govern ens cedeix un tros de corretja. El canvi de fase dona una falsa sensació de llibertat, però en el fons sabem que continuem lligats i que, si cal, l’estat d’alarma en fotrà una estrebada i, fins i tot, recollirà llinya. Com en el parxís, l’amenaça d’haver de tornar a la casella de sortida ens condiciona.

El virus ens ha fet dúctils. De fet, més que del virus el mèrit és de la por, a morir, emmalaltir, en definitiva, a sofrir. El temor a la mort ens ha convertit en personatges més mal·leables. Se’n diu tanatofòbia i, com tantes altres fòbies, el seu poder és extraordinari. La por, així en general, sempre ha format part del relat polític. Ara que entreobren la porta de la gàbia, confesso que, després de dos mesos d’estricta obediència, desfer per una falla el camí fet, pesa. No voldria ser jo la baula que trenca la cadena. Així, sortiré dilluns a fer la cervesa com Dustin Hoffman entrava a la imaginària ciutat californiana de Ceder Creek per lluitar contra el virus Motaba a la pel·lícula Outbreak, parapetat amb màscares, guants i una armadura medieval si fa falta. Aquesta obediència quasi cega és compatible amb el neguit a què la maleïda pandèmia s’endugui també un tros de les llibertats que tant ens han costat atresorar i per les que tant van lluitar els nostres avis, motiu principal de la confessa disciplina.

La temptació política a manejar els ciutadans i controlar així el desbordament social via l’administració de petites dosis de por sempre ha existit. No és un ús exclusiu de la política, les religions també n’han abusat i n’abusen. L’Església catòlica, per exemple, amenaça amb l’infern els parroquians pecadors i reparteix l’absolució sota secret de confessió i penediment. Quantes donacions a la santa església s’han fet en el llit de mort i sota amenaça de no passar el tall del judici diví? La política sempre ha planificat la por col·lectiva, i ara no és una excepció. Cedir drets a canvi de seguretat, aquesta és la recepta. Un exemple clar el tenim en els atacs a les Torres Bessones, la posterior legislació antiterrorista i el retall de drets fonamentals que se’n va derivar.

Per tot plegat, la pandèmia fa por, molta por, però també me’n fa que la seva lluita serveixi d’excusa per perpetuar l’ús i l’abús de la corretja extensible.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides