Un amor d’Antonio Cánovas

Natalio Rivas, al seu llibre Anecdotario histórico, desgrana diferents fets de personatges del segle XIX, des de Ferran VII i  Narváez fins a Isabel II i la reina Maria de la Mercè, passant per Pavía, Pi i Margall, Prim, Castelar, Echegaray, Alarcón i Espronceda, entre altres. En un dels capítols del llibre, el titulat “Cánovas, amante”, Rivas transcriu una carta escrita pel polític conservador, cap a l’any 1849, a una dama el nom de la qual omet per motius de delicadesa. Una carta d’amor de lluny que, almenys en part, val la pena rescatar.

En aquesta lletra el jove Cánovas, que llavors tenia 21 anys, després de confessar-se enamorat de la dama i de lamentar les poques ocasions que havia tingut de parlar amb ella (la família s’oposava a aquelles relacions, per considerar que Cánovas no tenia futur), exposa les diferents possibilitats que se’ls oferien per comunicar-se: “Hablar por el balcón, en la Iglesia y por medio de la criada” o “escribirnos”, i afegeix que “sería preciso elegir el más conveniente al decoro de usted”.

Cánovas, però, descarta les tres primeres possibilitats: parlar pel balcó suposa, diu, “que dos calles se enteren de que usted mantiene relaciones conmigo y que la gente vaya explicando que nos ha visto hablar a gritos”. D’altra banda, parlar a l’església implica “el riesgo de ser objeto de murmuraciones de barrio, que las vecinas que van a misa salgan diciendo que nos falta religión”. I encarregar-li tot a la criada, conclou, també té molts inconvenients, “que usted, en su buen talento, no podrá desconocer”. En canvi, per a Cànovas, escriure’s només té un inconvenient: que un dels amants se’n vagi de la llengua: “Que usted,  abusando de una manera impropia de su posición, publicase mis cartas, o que yo, portándome como un villano y mal caballero, hiciese lo mismo con las suyas”.

Aquesta relació entre el polític Cánovas i la seva amada, però, no va prosperar i això que anomenem el destí els va separar durant molts anys: “La embriaguez de la victoria política y nuevos amores, que cambiaron su estado”, escriu Natalio Rivas, amb el seu dens estil decimonònic, “adormecieron en Cánovas los recuerdos de aquella pasión, estrangulada apenas nacida”. No obstant, quan tots dos ja havien arribat a l’edat madura, el destí, en forma de casualitat potser buscada, va propiciar una nova trobada, i sembla ser que llavors sí que van consumar el seu desig eròtic tan anys reprimit.

Rivas ho explica amb un llarg circumloqui: “Misteriosos imperativos de la naturaleza, que no siempre puede dominar la voluntad, los vincularon transitoriamente, al empuje de incentivos nacidos en mejores días,y disfrutaron de soñados y contenidos deseos”. Aquí podria haver acabat el capítol l’autor de l’Anecdotario histórico, ja que aquest hauria estat un bon final. Rivas, però, l’acaba amb unes consideracions morals de caràcter personal que, llegides avui, resulten carrinclones: “Es lícito suponer que, mezclados con el placer de aquel encuentro galante, extemponáneo y anormal, debieron de padecer los dos amantes iguales remordimientos”.

No sabem si, després d’aquesta trobada amorosa, els dos amants es van continuar escrivint. No ho sabem; potser van continuar tenint trobades “anormals i extemporànies”, per a martiri dels historiadors com Rivas. La veritat és que tampoc ens importa gaire; aquestes relacions, si van existir, formen part de la seva intimitat. El que sí que importa destacar és que, gràcies a tots els avenços de les ciències cibernètiques i robòtiques, les relacions entre amants epistolaris, de lluny o de prop, encara que resulten més fluïdes (internet i derivats faciliten tot tipus de contactes), continuen plantejant les mateixes qüestions que exposa Cánovas en la citada carta: no només perquè qualsevol dels nostres amants pot dedicar-se, per simple despit o manca de noblesa, a fer públiques les nostres cartes d’amor (sovint tan cursis i, en ocasions, tan pujades de to), sinó que també tots els Grans Germans que ens vigilen i controlen poden fer ús, en qualsevol moment, de les nostres expansions amoroses i penjar-les en les xarxes socials i en tots els núvols del món.

Ben pensat, potser hauríem de tornar (almenys pel que fa a les nostres relacions més íntimes) a parlar pel balcó, a l’església,
o a través d’uns amics de confiança. És més segur i potser més emocionant i tot.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari