En l’actual fase de la vida política catalana, presidida pel mantra de la independència i la impossibilitat constitucional de celebrar un referèndum per escindir una part del territori de l’Estat espanyol, és imprescindible que el Parlament sigui un fidel reflex de la voluntat democràtica de la població i així poder adoptar les decisions més escaients. Que amb el 47,7% dels vots, els tres partits independentistes obtinguin 70 escons i la majoria absoluta a l’hemicicle del parc de la Ciutadella és -objectivament- una anomalia que cal corregir amb urgència, amb l’aprovació, ajornada des de fa 37 anys, d’una nova llei electoral catalana.
Això no és desmerèixer, en absolut, els resultats dels comicis del passat 21-D, organitzats en aplicació de l’article 155 i amb els dos principals líders de les forces independentistes (Oriol Junqueras i Carles Puigdemont) absents dels actes de campanya per l’actuació repressiva de les autoritats judicials. Malgrat aquests obstacles, el bloc secessionista va aconseguir un remarcable suport a les urnes, que cal valorar i subratllar. Ara bé, aquest 47,7% deslegitima que al Parlament es puguin aprovar i implementar mesures que afecten greument la totalitat de la societat catalana, com són les relacionades amb el procés independentista.
Si Catalunya fos una única circumscripció o la distribució dels escons per demarcacions fos proporcional al nombre d’habitants, la composició del futur Parlament hauria estat diferent i les tres candidatures independentistes no obtindrien la majoria absoluta, com reflecteix aquest 47,7% dels vots rebuts. Els 70 escons aconseguits haurien quedat en 66; els dels tres partits constitucionalistes sumarien 59 (en comptes dels 57 que han obtingut) i els de Catalunya en Comú Podem haurien passat dels 8 que se’ls hi han assignat a 10. Aquesta composició de l’hemicicle, en termes estrictament equitatius i proporcionals, seria molt més neta, justa i democràtica.
Les raons que, en el seu moment, van justificar que Catalunya no tingués una llei electoral pròpia han periclitat amb el pas dels anys. L’avenç de les comunicacions i la facilitat de la mobilitat fan que el territori estigui plenament vertebrat i integrat i ja no té cap sentit que els vots de les demarcacions de Lleida, Tarragona i Girona tinguin molta més capacitat de representació que no els dels habitants de la província de Barcelona. En concret, el vot d’un lleidatà equival al de 2,4 barcelonins; i els d’un tarragoní i d’un gironí, al d’1,6 barcelonins.
En la república ideal -que invoquen amb vehemència Junts x Catalunya, ERC i la CUP (i que jo subscric)- regeix el principi d’una persona, un vot i aquesta llei fonamental de la democràcia no pot ser pervertida. Per això, la tasca prioritària del nou Parlament ha de ser l’elaboració, d’una vegada per totes, d’una llei electoral catalana, transparent i equilibrada, on cada elector tingui el mateix poder de decisió, amb independència del lloc on viu.
