Dels 300.000 als 30.000

Des del 30 de maig del 1984 al 6 de febrer del 2017 han passat més de 32 anys. Però a Catalunya, malauradament, encara seguim lligats al jou del pujolisme.

No s’ha de confondre el pujolisme amb el catalanisme. Són dues coses molt diferents: mentre el pujolisme promou el culte a la personalitat del líder (es digui Jordi Pujol, Artur Mas, Carme Forcadell o Carles Puigdemont) i justifica la corrupció en nom de la pàtria, el catalanisme ha estat, històricament, un moviment i un sentiment molt capil·lar i arrelat en la societat, però sense temptacions messiàniques ni autoritàries ni mafioses.

Aquell 30 de maig, Jordi Pujol havia estat investit president de la Generalitat per segona vegada, amb els vots d’AP (l’actual PP) i ERC. En l’actualitat, el president Carles Puigdemont, el nét de Jordi Pujol, governa en coalició amb ERC però, en comptes d’AP (PP), té el suport parlamentari de la CUP.

A la sortida del Parlament, una manifestació de 300.000 persones (la Guàrdia Urbana va xifrar l’assistència en 75.000 persones) va aclamar Jordi Pujol i va acompanyar-lo en el trajecte del parc de la Ciutadella fins al Palau de la Generalitat. Pocs dies abans, la Fiscalia General de l’Estat havia presentat una querella criminal contra Jordi Pujol i 24 exdirectius i exconsellers del grup Banca Catalana per la fallida d’aquest hòlding financer. Des del sector nacionalista es va vendre aquesta acció judicial com una vendetta dels socialistes de Felipe González, que aleshores governava a la Moncloa, per la derrota que els acabava d’infligir CiU a les eleccions autonòmiques i d’aquí que es convoqués aquesta manifestació de protesta i, a la vegada, d’exaltació de Jordi Pujol.

Aquest 6 de febrer, unes 30.000 persones –si hem de fer cas a les inscripcions prèvies que diu que ha rebut l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)- faran el trajecte a la inversa i acompanyaran l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera Irene Rigau en el tram que va entre el Palau de la Generalitat i la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), al costat del parc de la Ciutadella. Com se sap, hi seran jutjats per desobeir les resolucions del Tribunal Constitucional (TC) en relació amb la consulta no referendària del 9 de novembre de 2014 sobre la independència.

En aquella manifestació de fa més de 32 anys, segons la crònica que va escriure a les pàgines del diari El País el periodista José Antich (posteriorment, director de La Vanguardia i actual editor del digital El Nacional), es van escoltar crits de “Pujol, president; Catalunya, independent!” i “Som una nació, som una nació!”. Des del balcó del Palau de la Generalitat, Jordi Pujol va afirmar: “Sí, som una nació, som un poble i amb un poble no s’hi juga. Un poble són milions de persones, són generacions, és gent que ha vingut aquí per establir-se i amb això no s’hi juga!”.

L’exlíder del PSC, el catalanista Raimon Obiols, recorda bé aquell 30 de maig de 1984. A banda de suportar insults de “botifler, botifler!”, va haver de ser protegit pels Mossos d’Esquadra a la sortida del Parlament d’un grup d’exaltats que van intentar agredir-lo i que cridaven: “Mateu-lo, mateu-lo!”. Avui, els sobiranistes més inflamats han descobert Twitter i aprofiten l’anonimat de les xarxes socials per disparar amb el verí de l’odi contra tots aquells que no combreguen amb el mantra de la independència.

Endut per l’eufòria de les masses que l’aclamaven, Jordi Pujol va pronunciar aquell dia una frase que, al cap dels anys, ha estat la seva tomba política: “En endavant, d’ètica i de moral en parlarem nosaltres. No ells!”. En nom d’aquesta “ètica” i d’aquesta “moral” particulars, Catalunya s’ha acabat convertint en una pudent claveguera de corrupció on, durant anys, els interessos públics i els privats s’han barrejat de manera fastigosa, començant pels escandalosos negocis dels fills Pujol a l’ombra de la Generalitat.

El 21 de novembre de 1986, el plenari de l’Audiència de Barcelona va decidir, per 33 vots a favor i 8 en contra, exculpar Jordi Pujol de les acusacions dels fiscals José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo per la fallida de Banca Catalana. Els bons oficis de l’advocat Joan Piqué Vidal –anys després, condemnat i empresonat per les seves martingales amb l’exjutge Lluís Pascual Estevill- i el pacte de cavallers subscrit, amb la mediació del rei Juan Carlos I, entre Felipe González i Jordi Pujol van facilitar aquest happy end judicial.

Ara, Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau no tindran el mateix tracte benevolent de la justícia. Però cal precisar que no s’hi juguen penes de presó i fortes multes, com els exdirectius i exconsellers de Banca Catalana, només una condemna d’inhabilitació per exercir càrrecs públics. Els magistrats del TSJC estan enormement emprenyats amb la manifestació organitzada per l’ANC, que interpreten, correctament, com un inadmissible acte d’interferència externa a la seva feina. Fa 32 anys, els seus col·legues de l’Audiència Provincial sí que es van deixar impressionar…i pressionar!

Quan l’any 2012, Oriol Pujol –designat príncep hereu de la dinastia dels Pujol- va ser imputat pel cas de les ITV, el pacte de cavallers de l’any 1986 va saltar pels aires. El vell padre padrone va intentar repetir la jugada de Banca Catalana –espantar Madrid per aconseguir la impunitat judicial- amb impactants mobilitzacions al carrer, ara, a més, amb l’amenaça última de la independència unilateral.

Però les massives manifestacions de la Diada dels anys 2012, 2013, 2014, 2015 i 2016, organitzades i impulsades des de l’univers pujolista, no han servit de res. L’actual hoste de la Moncloa, Mariano Rajoy, no és Felipe González, ni José María Aznar –l’autor dels pactes del Majestic-, ni José Luis Rodríguez Zapatero. A la Zarzuela tampoc hi ha un rei voluble i comprable: Felipe VI és, en aquest sentit, als antípodes del seu pare.

L’estratègia pujolista del 1986 ja no funciona a l’Espanya del 2017. I això ho han d’entendre tant Artur Mas com Carles Puigdemont. La prova: persones del cercle més íntim d’Artur Mas -com Daniel Osàcar, Andreu Viloca, Carles Vilarrubí, Sixte Cambra…- estan avui imputades en sonats casos de corrupció. Igual que l’excap de campanya de Carles Puigdemont a les eleccions que el van fer alcalde de Girona, Josep Manel Bassols.

Això s’acaba i la gent ho intueix i ho assumeix: dels 300.000 de Jordi Pujol l’any 1984 als 30.000 d’Artur Mas l’any 2017. Entremig, massa escàndols, massa corrupció, massa merda, massa impunitat, massa manipulació. Catalunya vol fer net i passar pàgina.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides