La gran estafa moral protagonitzada per Jordi Pujol durant els últims 34 anys ens ha de fer obrir els ulls i procedir, en conseqüència, a una profunda revisió i neteja de tot el seu llegat. Jo li reconec a l’expresident de la Generalitat molts trets positius en la seva llarguíssima gestió al capdavant del Govern, però l’enorme enganyifa que ha confessat de ‘motu proprio’ invalida i anorrea la seva biografia(el ridícul que haurà d’arrossegar tota la seva vida l’escriptor de les seves ‘Memòries’, Manuel Cuyàs, és dels que fan època!).
A Catalunya entrem en la fase de la “despujolització”, que ha de ser profunda i radical si volem sortir del pou on hem caigut. Cal rellegir i reformular, sense els prejudicis imposats pel “padre padrone”, els fonaments del pensament catalanista “mainstream”. Un dels axiomes que ens ha deixat, i que encara és plenament vigent, és la identificació del “catalan dream” amb el procés d’implantació de l’Estat d’Israel, bastit sota la guerra i el terror.
En els missatges i en l’actuació de Jordi Pujol tot té una explicació oculta, com estem constatant, escandalitzats, aquests dies. La seva admiració i la seva dèria per l’Estat d’Israel no és una elaboració intel·lectual de collita pròpia. És quelcom més banal: els interessos crematístics. Florenci Pujol, el pare de l’expresident, va travar, a la dècada dels anys cinquanta, una gran amistat amb Moisès David Tennenbaum, un jueu d’origen polonès que s’havia instal·lat a la Barcelona de la postguerra. I és gràcies al capital aportat per Tennenbaum que Jordi Pujol va poder fer realitat el seu projecte de crear Banca Catalana.
Però no hem d’oblidar que Florenci Pujol, durant la II República, havia inscrit el seu fill al Col·legi Alemany de Barcelona, en plena època del III Reich, i que el futur president de la Generalitat hi va cursar els seus estudis fins a la derrota final del règim nazi. El seu pare estava convençut de la victòria d’Adolf Hitler i va decidir que el seu fill estudiés en l’escola dels virtuals vencedors de la II Guerra Mundial, òbviament per treure’n profit.
És a dir, la germanofília de Jordi Pujol té el seu origen en els càlculs del seu pare per prosperar a l’ombra del III Reich. I la seva radical conversió al sionisme està relacionada directament amb els diners aportats per David Tennenbaum en l’operació de compra de la Banca Dorca i la seva posterior conversió en Banca Catalana. Si en comptes de jueu, David Tennenbaum hagués estat un ric comerciant libanès, aleshores de ben segur que Jordi Pujol hauria fet de Catalunya un bastió de la causa palestina.
Algun dia sabrem com, però el cert és que els hereus de Moisès David Tennenbaum, que avui viuen a Haifa, van ser generosament rescabalats per Jordi Pujol, ja president de la Generalitat, de la fallida de Banca Catalana i de la reducció a 0 del valor del seu gran paquet d’accions. A través de quins mecanismes va pagar Jordi Pujol el “deute” als seus socis jueus? Aquest és un dels misteris que enterboleixen la història de la Generalitat restaurada i expliquen la metàstasi de la corrupció institucional.
El cert és que, en els últims anys, Jordi Pujol ha pogut visitar en nombroses ocasions l’Estat d’Israel, on ha estat rebut per les primeres autoritats, i això vol dir que el “deute” amb els Tennenbaum –actualment, una influent família israeliana- va ser saldat, malgrat que la resta d’accionistes de Banca Catalana ho perdessin tot. D’aquí ve que la Generalitat de Catalunya s’hagi convertit, per imposició doctrinària del pujolisme, en el gran aliat polític i econòmic de l’Estat sionista a la Vella Europa.
El predicament que ha assolit Pilar Rahola sota la protecció de Jordi Pujol no és casualitat. Tampoc ho és que el “lobby” sionista estigui fortament empeltat a CDC. Ni la impunitat criminal amb què l’empresa Iberpotash (filial de la companyia israeliana ICL) contamina el Bages i el Llobregat, tolerada per la Generalitat. Ni les excel·lents relacions que exhibeixen Artur Mas i l’alcalde Xavier Trias amb Tel-Aviv i l’ambaixador israelià a Madrid, Alon Bar. Ni l’assimilació del somni independentista català amb l’Estat d’Israel.
Aquests dies que la població civil de Gaza està patint, un cop més, la brutal represàlia del Tsahal he sentit vergonya del meu país, Catalunya. Els interessos espuris de Jordi Pujol converteixen els catalans en còmplices de la barbàrie israeliana, que ja ha assassinat més de 300 infants.
Per aquesta raó, i per moltíssimes més, és perquè cal “despujolitzar” Catalunya amb urgència.
