Se’n va la Setmana Santa, amb totes aquestes processons, encaputxats, penitents, legionaris, cabres i banderes a mig pal plorant la mort d’un tal Jesús, i jo no puc evitar sentir més vergonya de tenir passaport espanyol. Cada any, quan arriben aquestes dates envejo més que mai la meva amiga Sandra, que en funció del lloc i del moment s’aprofita de la seva doble nacionalitat per estalviar-se el tràngol de fer el ridícul davant l’ull escrutador del policia de l’aeroport de torn. Mai he entès aquesta devoció embogida per una nina gegant vestida amb més euros dels que jo guanyo en un any i em raca que el presentador de l’informatiu obri les notícies recordant que és diumenge de glòria, com si això volgués dir alguna cosa.
Són aquests dies quan la flaire a naftalina i resclosit que m’arriba de l’oest es fa més intensa sotmetent la meva pituïtària a un particular calvari. Les pàl·lides figures surten fent tombs a passejar per aquesta pell de brau de pintes i mantellines negres cada dia més enfonsada en el pou de la intransigència per recordar-me que per molt que anem de moderns, en realitat som un país de serfs que mai ha sortit de la ignorància. Em provoca un gran estupor veure el govern d’un Estat aconfessional plorant com una Magdalena quan els legionaris entonen els seus càntics sinistres. A mi em fa plorar d’emoció la música de Bach, la pintura de Klimt, l’olor d’un nadó i el perfum de la ginesta, però cadascú plora com sap, igual que mor com pot.
En una altra vida em va tocar anar a Ceuta per informar del ridícul conflicte entre l’Espanya aznarista i el Marroc per un roc enmig del mar on només hi pasturaven les cabres. Van ser uns dies de grans aprenentatges i no només perquè vaig tenir la dissort de visitar Perejil a bord d’una fragata, si no perquè vaig tenir unes quantes epifanies que no van ser provocades pel perfum a haixix que m’arribava de la perifèria. La primera va ser a l’església de la Nostra Senyora d’Àfrica quan vaig sentir el capellà exaltant la pàtria i la sang. La segona em va venir asseguda en un banc on em recuperava del mareig provocat per la surrealista visita al Museu de la Legió, on vaig poder veure una taca de sang d’un Franco ja agonitzant i el vaig imaginar tornant a la vida en forma de clon.
Aleshores vaig escriure que la imatge d’una Espanya europea era només un miratge i que si grataves la fina capa de pintura de modernitat el que hi trobaves era el rovell de la infàmia. La imatge real, la que em feria la pell, era la d’un país ancorat en el gloriós passat franquista de sotanes, tricornis, repressió i fanatisme religiós. Jo em sentia a Ceuta com una extraterrestre. No m’identificava ni amb els homenots que es passejaven d’uniforme amb el crucifix al coll i l’arma al maluc, ni amb la tetera que presidia una de les moltes rotondes de la colònia. On vaig trobar consol va ser petant la xerrada amb les mainaderes magribines i amb els cambrers gaditans que m’omplien el plat de pintxos moruns perquè deien que menjava poc. Amb el jove taxista d’El Príncipe que em va mostrar el lloc on sortien les pasteres, la doble tanca de la frontera i el centre d’internament d’immigrants vaig tornar a sentir vergonya. Igual que quan vaig veure les àvies que travessaven el pas del Tarajal doblades pel pes dels embalums i tractades com a bèsties per la policia.
Aquella sensació de vergonya per ser espanyola i no holandesa no em va desaparèixer mai del tot i retorna cada Setmana Santa amb un regust àcid com d’allioli mal digerit. Per això, sempre aprofito aquestes dates fosques per sortir a veure una mica de món amb el meu passaport de ciutadana espanyola cremant-me a la butxaca. Ho faig per fugir de penitències i governs intransigents que condecoren verges i empresonen artistes i polítics. I també per airejar una mica la frustració que em provoca estimar amb bogeria una terra que no té res a veure amb mi.
