Mentre Torra talla carbasses gegants davant l’aplaudiment entusiasta dels cortesans, al món real passen coses. Passa que el personal d’atenció primària ha fet vaga perquè ja no pot més. I passa que quatre presos polítics presos s’han declarat en vaga de fam a les portes del Nadal. A diferència de la segona protesta, que ha generat controvèrsia a la galàxia independentista, la primera ha comptat amb gran suport entre la ciutadania i amb raó. L’última vegada que vaig anar al metge de família em vaig haver d’esperar una hora i mitja. I no només era l’overbooking de pacients que s’esperaven dempeus perquè no hi havia cadires. Era l’ascensor i el lavabo espatllats, la calefacció que no es podia apagar malgrat la calor i el personal atenent amb ventiladors que s’havien portat de casa.

Per una vegada, la majoria dels mitjans de comunicació ha estat a l’alçada de les circumstàncies i ha contribuït a ampliar la simpatia ciutadana cap a la protesta del col·lectiu sanitari. Tret de la vergonyosa propaganda governamental de TeleTeresines, la resta no ha parat de publicar informes sobre la precarietat de recursos i personal. Ja no és només que les brutals retallades en sanitat aplicades pel govern dels pitjors del rei Artur ens hagin condemnat a tenir uns serveis de salut públics de república bananera. És també, i sobretot, que mentre el cínic conseller Ruiz desmantellava la sanitat i ens recomanava que anéssim a la privada, la nòmina dels alts càrrecs no deixava d’augmentar igual que la contractació de mútues. I la cantarella que la culpa de tot la té Madrid ja fa dies que cansa.

Com que sé què costa tenir bona salut, la decisió de fer vaga de fam em resulta incomprensible pel risc vital personal i la sobrecàrrega de patiment que suposa per a les seves famílies. Més enllà de la fanfarronada i de buscar a la desesperada l’atenció que el planeta nega a la causa catalana, les conseqüències d’una decisió tan extrema com aquesta són imprevisibles. Ja s’ha encarregat d’explicar-les amb tot luxe de detalls el metge que els assessora personalment i que, curiosament, també és el president del Col·legi de Metges de Catalunya. Jaume Padrós, diputat convergent entre 1989 i 1995, es declarava quan va accedir al càrrec fa quatre anys “independent d’interessos de partit, ideològics, econòmics i financers”. L’hemeroteca la carrega el diable.

Diu Padrós en una entrevista a Vilaweb que renunciar a la ingesta d’aliments provoca cansament, alteracions del comportament, insomni, pèrdua de massa muscular i greus afectacions als òrgans vitals, però que els seus quatre amics són plenament conscients de la decisió i l’han presa lliurement. No tinc cap dubte que cada dia rebrem puntualment l’informe mèdic dels vaguistes, que ja han estat comparats amb Gandhi. El ressò mediàtic del dejuni voluntari no s’ha fet esperar, igual que la pàgina web que s’ha creat expressament i que ha rebut el suport de més de 160.000 persones en un dia. Suposo que la solidaritat portarà aquests patriotes a cancel·lar tots els àpats nadalencs perquè el suport s’ha de demostrar amb fets.

Els republicans, que últimament gasten més seny que rauxa, no s’afegiran a la dieta depurativa impulsada pels convergents tunejats. Deu haver pensat el dit de Lledoners que prou gana es passa amb el ranxo que serveixen a la presó, com per a sobre negar al cos el pa i la sal. Com és habitual, els insults dels hereus del pujolisme per la nova traïció no s’han fet esperar i fins i tot ha rebut l’Anna Simó per opinar que la lluita contra el Tribunal Constitucional s’ha de fer des de la força, la política i la vital. Les vagues de fam són com les vagues indefinides: l’últim recurs. Després d’això, només queda rendir-se o ruixar-se amb gasolina i calar-se foc. I el poble de Catalunya no necessita màrtirs, necessita polítics responsables.

No hi ha res més terrible que passar gana i res més absurd que negar-se a menjar.