Quan Franco va morir, jo acabava de complir 19 anys. És a dir, que la meva col·laboració en la lluita contra el dictador va ser més aviat escassa. Els primers records que conservo de lluita contra la dictadura són de manifestacions a les quals vaig participar al passeig de Gràcia de Barcelona mesos després de la mort del general colpista i on algun amic meu va ser detingut i maltractat a comissaria. Aquells temps de protesta i tensió social em van permetre avançar en la universitat gràcies a alguns aprovats polítics, la qual cosa no crec que hagi influït massa en si al llarg de  la meva carrera professional he estat millor o pitjor periodista.

La transició de la dictadura a la democràcia no va ser gens pacífica, amb morts a mans de grups terroristes, sobretot d’ETA, però també de grups d’extrema dreta i dels cossos policials o para-policials. Poc a poc, la imatge de Franco va anar quedant enrere i després de l’ensurt del 23 de febrer de 1981, que em va enxampar fent la mili al Centro Regional de Mando al barri de Torrero, a Saragossa, vam acostumar-nos a viure en una societat democràtica equiparable a les del nostre entorn. L’entrada d'Espanya a la Comunitat Europea va allunyar el dubte de si els militars (que no havien patit cap purga en acabar la dictadura) podien reeditar una altra temptativa de cop d’Estat.

Vam tenir reforma, no ruptura. Els crims del franquisme van quedar impunes i els partidaris del dictador van seguir visitant-lo al seu mausoleu al Valle de los Caídos.  Desmuntar l’escultura franquista que hi ha enmig del riu Ebre a l’alçada de Tortosa seria més fàcil que refer el despropòsit monumental construït per presos republicans entre els anys 1940 i 1958 a San Lorenzo de El Escorial.

Que és una vergonya que encara es puguin fer peregrinacions per honorar la tomba del dictador més de quaranta anys després de la seva mort és un insult quotidià inadmissible. Oposar-se a l’exhumació i trasllat de les restes de Franco a un altre emplaçament més discret és situar-se en el costat equivocat de la història.

Per això costa d’entendre que des d’associacions de defensa de la Memòria Històrica es qualifiqui de paripé la decisió del govern espanyol de treure les restes del dictador del Valle de los Caídos. S’entén que els nostàlgics del franquisme, i n’hi ha un bon grapat en els rengles de la dreta espanyola, critiquin i posin entrebancs a una decisió que arriba massa tard. Però que coincideixin amb ells els qui teòricament vetllen per la reparació de la justícia amb les víctimes del franquisme és una mostra més que la malaltia que pateix Catalunya els darrers anys està assolint uns nivells de febre massa alts.