Feixuga càrrega la del "flamant" conseller d’Acció Exterior. Poso l’adjectiu entre cometes perquè així ha batejat Alfred Bosch la premsa processista. I com que no he acabat de veure clar el qualificatiu poc periodístic, he buscat el significat a l’Optimot i he trobat “novíssim, acabat d’estrenar”. No diu res ni d’interinatge, ni d’intercanvi de cromos, ni de premi de consolació per haver hagut d’empassar-se la humiliació de ser substituït pel dit de Lledoners quan les bases ja l’havien votat a la búlgara per repetir com a alcaldable. Perquè no hi ha partit més estalinista que ERC i algú ho havia de dir. El conseller ha rebut l’encàrrec presidencial d’actuar com a ministre d’Exteriors competint amb Pepe Borrell i no sé si el repte serà assumible.

Diu Bosch que ara li correspon “tenir el món al cap” i jo no puc evitar preguntar-me com s’ho farà perquè com a regidor de Barcelona ha demostrat no tenir-lo gaire ben moblat. Els republicans han venut com a principal mèrit del substitut de Tete Maragall que parla set idiomes i jo, que en parlo cinc i no soc ningú, penso que el mèrit de debò no és parlar moltes llengües sinó que el que diguis, s’entengui. I al regidor Bosch se li ha entès poc i malament aquests tres anys i escaig. Gemma Sendra ocuparà la vacant i Montserrat Benedí farà de portaveu municipal fins a les eleccions. No sé m’acut tria més adequada per al càrrec que una persona que s’ha passat mitja vida venent sabates perquè la millor manera de conèixer algú és saber de quin peu calça.

Divendres passat Bosch es va acomiadar de Barcelona aprofitant el ple de novembre. El seu va ser un discurs ple de referències intel·lectuals perquè, al cap i a la fi, ell és un intel·lectual del règim. Fins a la seva irrupció en el món de la política, ha estat escriptor –jo m’he llegit quasi tots els seus llibres-, assagista, expert africanista i professor universitari. Com a tot intel·lectual orgànic no ha fet distincions entre la militància i la saviesa, i per això mateix ha estat premiat i ara assumeix la gran responsabilitat d’explicar Catalunya a la resta de la galàxia. Un dia abans era investit per Quim Torra i prenia possessió del càrrec amb la mà embenada per culpa d’un mal gest jugant a tennis de taula. Li caldrà, doncs, fer servir més la mà esquerra a partir d’ara.

Bosch es pensava que el seu comiat del cap i casal de Catalunya seria inoblidable i així ha estat. Mai abans s’havia viscut una situació tan desconcertant a l’hora de dir adéu a un regidor que se’n va a fer les amèriques. La seva glòria va durar un minut perquè va ser acabar el seu retòric discurs i sortir el regidor no adscrit Juanjo Puigcorbé en tromba a cagar-se en ell i en el seu cap de gabinet per haver orquestrat una campanya de desprestigi emparant una situació de presumptes maltractes a treballadors de la Diputació de Barcelona que l’actor català nega. A la sala de plens es van escoltar acusacions molt gruixudes a Bosch, començant per la d’haver-li clavat “una ganivetada a l’esquena” i haver pressionat els signants d’un manifest de suport a l’alter ego del Borbó emèrit perquè es fessin enrere. El regidor Puigcorbé, que va recordar que va deixar casa i feina per fer-li costat el 2015, va titllar la traïció com una “de les accions més vergonyoses i sense precedents en la història de les dues institucions” i li va exigir una reparació moral.

El silenci després de la irada intervenció de Puigcorbé es podia tallar amb un ganivet. De fet, ningú es va recuperar del tot del sotrac inesperat i mentre un Alfred Bosch amb cara de paisatge mirava un punt de l’infinit fent veure que les crítiques li relliscaven, la resta de portaveus li dispensava discursos de comiat fins mai o de bons desitjos en funció de la seva adscripció al bloc independentista o dependentista. Afirmen que abans del comiat oficial Bosch havia parlat amb la fAda Colau i s’havia ofert per seguir donant a la ciutat un cop de mà, ara des de l’altra banda de Sant Jaume. Francament, si ha de fer el mateix que amb la connexió del tramvia per la Diagonal o amb els túnels de Glòries, millor que no faci res.

Puc imaginar què deuria pensar l’alcaldessa de l’oferta d’un Judes que li ha fet la vida impossible i l’ha deixat amb el cul a l’aire en totes les votacions que ha pogut per venjar-se del pacte de govern interruptus amb els socialistes. Tanmateix, jo em prendré per una vegada seriosament les paraules del conseller Bosch i, ja que s’ha mostrat disposat a fer pedagogia sobre Barcelona en el Consell de desGovern, li demanaria que convenci Damià Calvet perquè doni llum verda d’una punyetera vegada a la mesura del 30% que obliga les noves promocions immobiliàries i les grans rehabilitacions a destinar aquest percentatge a habitatge social. I més igual la llengua que utilitzi per fer-ho mentre sigui intel·ligible.