Resulta que, a més de nadius, xarnegos (i, sobretot, síntesis de tots dos), a Catalunya viuen i treballen persones de molt diverses procedències, que són o es consideren catalans. Es tracta dels oblidats dels oblidats, en el discurs nacionalista. Oficialment, ni existeixen i, no obstant això, aquí estan, per recordar-nos que, malgrat les aparences, el racisme i les seves criatures excloents (supremacisme, xenofòbia, etnicisme…) acabaran en la deixalleria de la història, més d'hora que tard.

Diu Carme Junyent, del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades, de la Universitat de Barcelona, que "a Barcelona hi ha parlants de com a mínim 150 llengües de tot el món, però un gran nombre queden amagades en les històries de molts barcelonins, als qui han explicat que vivim en una ciutat bilingüe en què la seva llengua està fora de lloc". Bilingüisme fins i tot qüestionat, sense anar més lluny, per la recentment nomenada consellera de Cultura, Laura Borràs, signant del manifest Koiné, que denuncia "la subordinació d'una llengua a l'altra (el català al castellà) i la consegüent substitució lingüística que pateix la societat catalana".

Dels 7,5 milions de persones que viuen a Catalunya, oficialment més d'un milió són estrangers que disposen de permisos de residència. Si a ells els hi anem sumant els sense papers, transeünts i altres gents no incloses en les estadístiques i, per descomptat, els qui procedeixen o estan vinculats a tota Espanya, la xifra no convida a passar pàgina, sinó a tot el contrari. Gent que ha arribat des de gairebé 200 països, que parla més de 150 llengües, a més de català i castellà, posa de manifest que la diversitat és un dels trets més cridaners de la Catalunya real. A més, cada any 100.000 persones entren i surten de Catalunya com a emigrants, i diversos milions ho fan en qualitat de turistes.

Aquest escenari que, més o menys compartim amb molts altres territoris d'Europa i el món, constata que, com deia McLuhan referint-se a la comunicació, la terra s'ha convertit en un poble global. La tendència a la mundialització de l'economia, la tecnologia, la cultura i la societat és imparable i, a més, va a marxes forçades. I això, malgrat i més enllà de les destrosses del capitalisme global, té molt de positiu, en la mesura en què contribueix al reconeixement mutu de les persones i, en definitiva, a acabar amb l'esperit de campanar.

Venir del passat al present, deixar anar llast supremacista i reconèixer que cap pertinença, cap patriotisme, cap llengua, res, justifica que una persona es permeti mirar a una altra per sobre de l'espatlla, no ha de resultar fàcil per a alguns, si s'ha de jutjar pels fets. Sobretot, si la cosa ve acompanyada de la por a la pobresa i als pobres, als emigrants, als exògens, als altres... Però, a les bones o dolentes, que sàpiguen els nacionalistes de tota classe i condició que el seu temps s'està esgotant. Que, per sobre de tot, la diversitat està guanyant per golejada la batalla a la uniformitat. Que, en el cas de Catalunya, té molt més sentit parlar de alter-catalanitats que d'"un sol poble". I, si val la llicència, que catalans i espanyols són cada vegada més els uns els altres i viceversa. I que, per afegitó, comencem a ser també més romanesos, xinesos, marroquins, pakistanesos, etc. Gràcies a Déu.