No era un referèndum. D’acord. No era legal perquè vulnerava tots els principis legals que garanteixen que ho sigui. D’acord. El govern català ha tirat pel dret obviant totes les garanties democràtiques que donarien legitimitat a la convocatòria. D’acord. El bloc processista ha manipulat l’opinió pública catalana, ha pervertit el funcionament del Parlament i ha controlat els mitjans de comunicació públics i privats subvencionats fins al vòmit. D’acord. L’executiu Puigdemont no ha tingut cap escrúpol a l’hora d’utilitzar els ciutadans com a carn de canó en el seu pols amb el govern Rajoy. D’acord. El discurs maniqueista de bons i dolents per enfrontar els pobles no hauria d’haver existit mai. D’acord.
Tanmateix, diumenge passat Rajoy i el seu imperi de la llei van convertir molts catalans en independentistes. Els helicòpters policials van sobrevolar Barcelona des de la mitjanit per intimidar-nos, però a pesar de la son vaig sortir al carrer a primera hora del matí per garantir que la gent que volia votar ho pogués fer perquè exercir el dret a vot s’havia convertit en un símbol de resistència. Vaig estar-me hores sota la pluja fent pinya amb gent que no pensava igual que jo. Vaig aguantar les amenaces d’una policia embogida que l’únic que buscava era fer-nos mal. Vaig cridar fins quedar-me afònica davant de tant salvatgisme. Vaig plorar de ràbia en veure com estomacaven els meus veïns. Vaig sentir vergonya en escoltar tant silenci còmplice, aquí i allà, de suposats demòcrates.
Al meu col·legi electoral, el Ramon Llull, no es va poder votar perquè els policies van robar urnes i paperetes després de trencar la porta a cops i la violència que vam patir va ser recollida amb tota mena de detalls pels corresponsals estrangers des de l’aparcament del Bicing de Consell de Cent amb Sardenya. A l’escola del carrer Ausiàs March la cua donava la volta a tota l’illa i la gent va aguantar pacientment durant més de quatre hores fins que els hi va arribar el torn de votar. Es prioritzava el pas a les persones amb mobilitat reduïda i als avis i àvies, ens va explicar la regidora Lecha amb la seva habitual cara de pocs amics sumada a una nit d’insomni i nervis. A dintre, dues meses i molta gent jove controlant els accessos perquè no s’hi colés cap policia disfressat de persona. Cada vot, un aplaudiment i un crit desafiador: He votat! Davant de l’escola, un cordó de centenars de persones protegint la porta.
L’1-O no era un referèndum. D’acord. L’1-O no era legal. D’acord. L’1-O no era vinculant. D’acord. No era res de res perquè l’intransigent president Rajoy no ho ha volgut mai, suposo que per la seva manifesta incapacitat de resoldre els conflictes polítics amb política i preferir la repressió com els seus avantpassats franquistes. Així doncs, per què tanta por de la gent? ¿Per què tanta violència per evitar que la gent pogués celebrar una nova costellada? ¿Per què tanta mentida assegurant que no es va votar quan sí que es va fer? Només se m’acut una resposta i no rima amb democràcia.
Convertir Barcelona en una ciutat assetjada amb un desplegament policial impropi d’un país democràtic ha generat imatges de gran violència que han donat la volta al món i que suposen un punt d’inflexió gravíssim que només es pot redreçar amb dimissions polítiques d’alt nivell. Començant per Puigdemont, que no ha dubtat a llançar-nos als lleons per poder exigir després al govern popular la lluna en un cove. Per cert, on era amagat Puigdemont i la seva cabellera quan la policia ens trencava el cap a cops? I acabant per Rajoy, que passarà a la història per ser el president més indigne de la democràcia espanyola amb el permís d’Aznar. Qualsevol intent de reconduir aquest xoc de trens serà un fracàs mentre aquests dos portin les regnes.
